Històries de Temps Antics
Hola, feia temps que no escrivia res. Doncs bé, avui us poso tres escrits, tres historietes sorgides del meu caparró, que les gaudiu.
...
Ella el mirà els ulls, ell tenia una mirada càlida i reconfortant, la va estrènyer entre els seus braços, ella l'acaronà, llavors ell la penetrà... l'estilet entrà sense dificultats per dins del costellam fins el ben mig del cor..... ella el mirà amb una barreja de sorpresa i tristesa, era el seu protector, era el seu conseller, era el seu pilar, era el seu amor.....i ara, era el seu botxí, ell la mirà amb un somriure maleesc i desairat....dels ulls d'ella sorgiren dues grans llàgrimes...i ella expirà.
Ell se l'ha va mirar "amb el cap en tinc prou com a prova". S'avia d'afanyar, el camí era llarg i la carn podrida fa molta nosa.
...
S'ha la mirà de dalt a baix "bons malucs....avui m'ho passaré bé" i en el seu rostre es va dibuixar un mig somriure, estaven al bosc, era pel tard, ell s'hi apropà confiat, com sempre, no era la primera vegada que ho feia ni seria l'última, fet i fet, qui era ell per posar-li cadenes a la naturalesa.... ella estava d'esquena a ell, la seva ma es posar en l'espatlla d'ella.....bé, això pensava ell, però en l'últim instant l'esquivà, ella es girà i el mirà de fit a fit, sense dubte era ell, la seva expressió el delatava, aquell mig somriure, aquells ulls, si, era el violador que havia “treballat” els últims dies per aquelles contrades. Ara la podia veure per davant i el que veia no el desagradava gens, tenia un bon cos, si, avui era un bon dia, es parar en els seu ulls i llavors la cosa canviar....un rajolí de suor freda li va recorra l'esquena...aquella mirada, eren uns ulls penetrants, era com mirar el diable als ulls. Ella somrigué com només ho saben fer els de la seva mena, va apartar la capa ensenyant la seva espasa, ell retrocedir lentament....notar un tall, l'espasa ara estava a la ma d'ella i estava tacada de sang, un dolorós tall a la cama dreta sagnava.....havia de fugir i així ho va intentar, car era impossible fugir d'ella, tallava a tort i dret amb gestos suaus i elegants, qualsevol diria que enlloc de lluitar estava ballant, en qüestió de segons ell jeia a terra ple de talls, sagnava en abundància, però el que més sentia no era el dolor dels talls, si no la por que sentia, aquells ulls eren terribles i la sensació d'estar totalment dominat era esgarrifosa.....qui sap si morí dels talls o de la por, el cas és que el seu cos inert restava quiet i mut sobre el llit del bosc........ella alçar l'espasa i amb un gest ràpid i precís li segar el cap “amb això en tinc prou com a prova” i començà a marxa d'aquell lloc......una passa.....dues passes....tres passes...s'atura...mira enrere, el cost ensagnat....a la seva cara es dibuixa un somriure ampli “fa dies que no menjo un bon àpat, i és una llàstima desaprofitar tanta carn”.....
...
Era en aquella cova..... si..... n'estava segur.....allà trobaria infinitat de tresors, seria ric per tota la vida, podria tenir tot el que volgués, només hi havia un inconvenient......el guardià, un drac ferotge, molts guerrers havien caigut sota les seves urpes, però ell el mataria, ho havia de fer, mai havia sigut un gran guerrer, hi que!!!!, havia viscut més o menys bé, havia tingut contacte carnal amb moltes dones, algunes per grat i d'altres per la força, ell no era un heroi ni ho volia ser.
Entrà a la cova, era ple dia i la llum penetrava dins la cavitat cavernosa, no si veia cap tresor “segurament el tindrà amagat al fons, normal, jo també ho faria”, s'hi endinsar espasa en ma.
Va obrir els ulls “vaja, tenim visita”, era una figura humana, sense dubte, un guerrer potser, alçà el cap oferint el seu convidat un ampli somriure, ara el podia observar millor, duia una espasa a la ma dreta, una armadura de cuir amb casc metàl·lic, així com reforços també metàl·lics a les seves extremitats, donava una imatge de guerrer, tal com el que mata conills o caça llagostes, el seu pas era ferm com el fang, la mirada ferotge com la d'una ovella, ara estava quiet davant d'ell i li exigia amb la veu forta i poderosa com la dels rossinyols que li entregués el seu tresor.
El mirava, era molt gran, tenia les escames negres i la veritat no tenia una mirada molt terrible “si és que la gent li agrada molt exagerar” va pensar per ell mateix, li acabava d'exigir el seu tresor, cada cop estava més confiat en el seu èxit, ara el mirava somrient......de cop el somriure va desaparèixer del rostre de la criatura i aquesta s'alçà sobre les potes posteriors i desplegar les ales tant com la cova li permeté, ara el mirava com el llop mira l'ovella, com l'aranya mira la mosca, i va saber sense cap mena de dubte que allò seria la seva mort, gira cua i començar a corre.......
El seu convidat marxava, però ell era un bon amfitrió i no podia permetre que marxes sense provar la seva hospitalitat, amb un gest ràpid i decidit l'atrapà i li feu una bona encaixada com la que es fa als “convidats” d'aquesta mena..........
