divendres, 11 de gener de 2013

El flagel dels antics Déus

La voluntat de sobreviure i la set de venjança eren els dos pilars que el sustentaven, la solitud en els paratges salvatges – que tant bé coneixia i que tant bé s’hi adaptà -, lluitant contra les bèsties, fent dels bosc el seu rebost de menjar i magatzem de materials per a construir-se tot el necessari, havien forjat el seu caràcter i endurit la seva voluntat de ferro. Múltiples cicatrius anaren decorant la seva carn al llarg dels anys, records muts de lluites moltes d’elles ferotges, però de totes elles n’hi havia una de molt profunda, una que els anys no aconseguiren curar mai del tot, la de l’ànima. Es jurà a si mateix que alguna dia acabaria amb la facció que assassinà als seus, pagarien amb escreix el seu crim, la sang es paga amb sang, i aquesta seria oferta als Déus.
Però la seva particular cacera encara trigà uns anys en començà a fer les seves primeres passes, les primeres víctimes foren membres aïllats de la facció, un home sol que anava a cercar aigua, dos exploradors que inspeccionaven la zona a la recerca de més víctimes a qui “redreçar” en la seva suposada “heretgia” – paraula que tenia gravada a foc des de l’extermini de la seva família -, o algun desgraciat que marxava de centre massa lluny dels seus companys. I el que començà més com atacs fortuïts a aquells que es trobava, passà a ser l’inici d’una estratègia que confeccionà un pla, aniria minvant mica en mica el nombre d’oponents i aconseguint informació.

Seguia les avantguardes que cercaven poblats de seguidors dels Déus antics per atacar, tot i que aquesta tasca cada vegada era més feixuga de fer en les hores fortes de sol, la seva intolerància a aquesta anava augmentant, el capvespre i la nit eren els seus moment idonis per actuar. Les primeres partides més petites d’exploradors i avantguardes de la facció de cristians començaren a caure sota les seves maniobres, l’arc i les fletxes foren les tropes ràpides, el punyal i els ràpids moviments de l’atlètic cos del caçador les tropes de xoc. Aquests primers atacs que ja superaven els inicials d’individus sols no foren ni molt menys fàcils, tota una feina de seguiment del grup, estudi d’aquest i estratègies possibles d’atac s’hagueren de gestar, però la seva inferioritat numèrica era compensada per l’amplitud de coneixements del terreny. Ell feia temps que s’apartà del camí dels homes per entrar en el de les bèsties.

I després de cada matança, després de cada ajusticiament en contra d’aquells qui es creien en el poder d’exterminar allò que sempre fou així, la sang de les seves víctimes era oferta als Déus, els rituals s’havien de respectar, així li ho indicaren les runes. La sang és l’aliment dels Déus, i aquests volien la dels assassins dels seus seguidors ... i ell gustosament els hi donaria ... la memòria dels seus seria honrada.