dilluns, 14 de gener de 2013

L’honor dels caiguts

No trigà en saber on era situat el campament base de la facció, les seves ràtzies havien minvat seriosament el grup de cristians, i aquests feia temps que passaren de la ignorància primera al convenciment de que tot allò estava sent un conjunt d’atacs organitzats. No podia esperar més, l’atac final s’havia de produir abans de que la facció s’organitzés. El campament era molt senzill, mostra de que no estava fet per ser definitiu, fet i fet la seva feina seria eradicar els seus per tota l’illa. Una gran creu de fusta restava al bell mig del lloc, era la seva mostra religiosa, els homes s’hi postraven patèticament i suplicaven la benevolència del seu nou Déu, mentre alguns s’autoinfligien dolor.
- I allò era el que amb tant fanatisme intentaven propagar per la seva terra? Una submissió total a un Déu, com si foren esclaus?
Ell respectava els Déus i els hi demanava consell – com bé li ensenyar s’ha mare – però mai es postrà davant seu ni s’autoagredí d’aquella manera.
I a la fi arribà el dia mil vegades esperat i mil vegades somniat, la nit fou la seva aliada – com ho era des de feia temps -, caigué sobre ells com l’àguila sobre la serp o el llop sobre l’ovella, les seves fletxes feren blanc amb rapidesa, el caos s’estengué entre el campament, quan es produir l’inevitable cos a cos, molts cossos inerts restaven sobre tolls de sang, caps esberlats, cors travessats, pulmons perforats, tots ells per fletxes fetes amb les seves pròpies mans amb inscripcions rúniques totes elles, un petit toc religiós en l’atac, una petita mostra de que els “heretges” no es deixarien exterminar tant fàcilment pels fanàtics del nou Déu.
El seu punyal es mogué ràpid com el llamp, precís com el costurer i mortal com el verí, occint a quants enemics li presentessin batalla, sobreviure no era un punt del seu pla, el seu objectiu era acabar amb els seus oponents encara que ell també engreixés les files dels morts. Car, aquella nit el seu destí no fou anà amb els seus pares, les portes del Valhala no s’obriren per ell, no feu falta, la seva mortal carn resistí tal ferotge batalla. Múltiples foren les ferides que el seu cos hagué de suportar, cremà l’enorme creu, i sota les imponents flames oferir la sang de les seves víctimes als Déus. Marxà d’aquell indret amb dificultat, tot i així els seus sentits no l’abandonaren, algú l’observava, i el seguí durant força estona.
- Potser un animal esperant fer un àpat? Potser un supervivent que se li havia escapat de la facció de cristians? - No fou capaç de desxifrar-ho, i es mantingué alerta força estona després de deixar de percebre’l.
Aquella nit dormí amb la satisfacció d’haver acomplert la seva promesa, allò li atorgar una sensació agredolça de victòria.