Última batalla

Les ferides trigaren en curar, fins i tot unes intenses febres l’acompanyaren, però a la fi sortí – també – victoriós d’aquesta lluita. Les jornades posteriors passaren en un estat mental força difús, acabada la seva venjança, es trobava una mica desorientat, tantes havian sigut les forces esmerçades en la seva tasca, tantes foren les hores utilitzades pel seu objectiu, que ara, sense un objectiu clar, la seva existència semblava haver perdut un sentit clar. L’estiu ja era ben present, i aquell any era molt intens, la seva pàl·lida pell no podia suportar aquell bany de llum, i mica en mica s’autodesterrà a les últimes hores del dia i a la nit.

Moltes hores passava consultant a les runes, preparant fletxes, i observant la natura, si la seva unió amb ella era ja des de feia anys molt forta, ara encara ho era més. Fins i tot el poc contacte que tenia amb la resta de persones – alguna visita fortuïta a les petites poblacions per intercanviar pells, estris de fusta o qualsevol altre cosa – el tenia abandonat, el seu aïllament dels homes era ja total. Però la seva ment no trigà en tenir una ocupació, moltes nits tornava a notar la presència que notà la nit que exterminà la facció, havia de ser un home, el veia massa insistent i ben cautelós per ser una bèstia, fins i tot es deslliurava de qualsevol emboscada que ell planejava, no, aquella intel·ligència era humana.

Les jornades anaren passant amb tranquil·litat, caçant, consultant a les runes i oferint sang – l’aliment dels Déus – en ofrena de tant en tant, la seva existència mica en mica s’estava transformant en una rutina desagradable, només alterada per les visites furtives del seu observador, però lluny de molestar-li, estaven sent una font de curiositat i motivació per a ell. Planejava com agafar-lo per sorpresa, però el seu misteriós observador sempre es deslliurava de les seves cabòries.

Però de cop i volta, les visites del seu – ja – company deixaren de succeir-se, passaren els dies, les setmanes, els mesos, i el misteriós individu no aparegué més, la rutina es tornà més monòtona, notava dins seu un cert buit, ocupava les hores enfortint el cos i afinant la seva punteria, així com practicant moviments d’atac amb el punyal. I una nit de lluna plena, quan el record de l’intrús ja s’esvaïa, aparegué davant seu. Tenia una planta imponent, llarga cabellera, i uns ulls amb una brillantor especial, estranya, en certa manera fascinant, estava allà palplantat al bell mig, en posat desafiant. Potser algú altre haguera sortit corrents en veure tal individu, o si més no una suor freda es regalimaria per la seva esquena, però ell no, ell no tenia por, ell el mirava directament als ulls i premia amb força el mànec del seu punyal, la lluita es veia a venir, el combat era imminent. L’intrús fou el primer en fer un moviment, i ho feu a una velocitat vertiginosa i amb uns gestos talment com els de les bèsties, el fort, cortit i valerós guerrer amb prou feines pogué esquivar el primer atac, però allò li atorgà una veritat irrefutable, no era rival per aquell misteriós personatge, la seva mort era un fet segur, car, lluny d’atemorir-se, simplement feu un gran somriure burleta i es preparà per lliurar la seva última batalla, ara sí, les portes del Valhalla s’obririen per ell, i faria mèrits per guanyar-se tal dret.

Fou un moviment ràpid, un gest ben calculat i moltes vegades emprat, una mossegada directa al coll, el dolor inicial del contacte de les dents amb el musculós coll es transformà en una sensació agradable, fins i tot plaent. La foscor anà emplenant tot el seu ésser, i a la fi la seva consciència desaparegué ...