La sed de la bèstia

Es va despertar amb molta sed, no recordava bé el que havia succeït, recordava l’atac, la brutal mossegada ... es va tocar el coll, hi tenia sang, però cap ferida hi trobà. La sensació de sed era cada vegada més intensa i va decidir anà a beure a un rierol que sabia proper. Per la posició de la lluna i les estrelles, era mitja nit passada, sorprenentment el cos no li feia gens de mal – i això que el combat encara fou intens -, un fet va cridar la seva atenció, veia molt millor tot el seu voltant, tant de temps fent la nit el seu hàbitat l’havien acostumat a la llum de la lluna, una molt més idònia per a la seva pell. No trigà en arribà al rierol, la sed creixia a passes de gegant, mai tingué una sed com aquella, feu un gran i glop de la cristal·lina aigua, però al poc l’escopí tota, ho tornà a fer un glop, aquesta vegada més petit, i tornà a escopir-lo, per alguna estranya raó el seu cos no acceptava l’aigua, i la sed creixia i creixia, fent-se gairebé insuportable.

Marxà d’aquell indret alterat i desorientat, mica en mica la sed era la única cosa que ocupava la seva ment, va percebre un cérvol, i de cop i volta un impuls el dugué a fer-li molt de cas. Un instint molt fort l’empenyia cap aquell animal, ell estava desconcertat, la gran sed nuvolada el seu enteniment, i aquell fort impuls el descol·locava totalment. De manera cada vegada més intensa, ambdós sensacions tibaven i premien sobre la seva voluntat, la sed esgarrifosa que cremava la seva gola i tot el seu ésser, l’instint, que ara ja era com una bèstia dins seu que l’empenyia, que l’obligava a atacar a aquella criatura. Agafà el seu arc i una fletxa amb la intenció de disparà a aquell cérvol, però no era capaç d’apuntar bé, la mà no responia com calia, el pols era tremolant, lluitava i lluitava per controlar aquell frenètic torrent de sensacions, aquell turment de descontrol, i la foscor caigué sobre la seva consciència.

Quant la seva ment fou de nou senyora i sobirana del seu ésser, en les seves mans reposava el cos inert i desbudellat del cérvol, ell presentava la boca amarada de sang, així com les seves mans i bona part de la seva roba. La sed havia desaparegut, la bèstia interior calmada estava, i una sensació intensament agradable fluïa dins seu, però no per això el seu desconcert fou menor.

- Que era el què li passava?

Però la histèria o la preocupació no feu arrels en la seva ment, no en aquella ment de ferro, serenament decidí tallar i endur-se la carn que pogués aprofitar del cérvol per menjar, i simplement marxà d’aquell indret per reflexionar amb tranquil·litat de tot plegat.

Aquella nit deambulà pel bosc intentant esbrinar el perquè de tot plegat, i a la fi consultà les runes, aquella fou una nit molt especial, potser no era conscient fins a quin punt ho era.