dijous, 17 de gener del 2013

La divinitat en la carn

Vivia dins una cova, allà mateix s’havia anat fent la seva llar, mica en mica construí o confeccionà tot allò que li era menester. Una taula, un jaç per dormir, utensilis diversos, i fins i tot tenia un rebost on hi tenia carn de tota mena, però cap tolerava el seu cos, feia dies que ho intentava, però no hi havia res a fer, ni el menjar ni l’aigua es mantenien dins el seu cos, però tot i així no tenia gana, ni notava fallar les forces. El seu arc tenia un lloc d’honor dins aquella humil morada, i una munió de fletxes – totes elles decorades amb runes gravades – l’acompanyaven, també tenia una bona col·lecció de figuretes fetes amb fusta, no tenia, però, la traça de son pare.

El seu cos ja no era com abans, la seva pàl·lida pell, ara encara ho era més, la seva mala tolerància al sol havia esdevingut en impossibilitat d’aguantar-lo, fins al punt que literalment el cremava, la seva sintonia amb la natura ara era més gran, com si ja no fos tant humà i fos més bèstia, la seva força, agilitat i rapidesa també estaven augmentades, el cansament era inexistent i els sentits molts més aguditzats. Tot en ell estava maximitzat, les coses bones i les dolentes, però el que més el tenia sorprès, fou la incapacitat per sentir fred o calor, era igual anar tapat fins d’alt, com anar nu, no sentia res. La única cosa que no s’incrementà fou la seva mala visió, ans al contrari, ara hi veia millor que mai, el món per a ell prenia un altre color ara.

Com sempre, les seves runes foren companyes de misteris, consultà als Déus sobre tot plegat, i un dia un detall que fins llavors li passà per alt, li vingué a la ment i donà llum a les tenebres de la ignorància sobre tot allò. La nit que el misteriós personatge l’atacà, aquella nit després de la qual tot fou diferent, no va caure en un fet, el seu agressor també era pàl·lid, tant com ho era ell, per tant, ells dos eren iguals, eren de la mateixa mena, i les preguntes que tantes vegades la seva pobre mare pronuncià als Déus i que fins i tot ell mateix ho feu en alguna ocasió, tingueren resposta. El perquè del seu peculiar i – fins llavors – únic aspecte, era un escollit, els Déus ja en els seu naixement li atorgaren unes característiques diferents a les de la resta d’homes, una marca de la seva elecció. Poc a poc les peces del trencaclosques anava encaixant, i la última peça, la que confirmava tot allò, la que feu que s’afermés el seu convenciment fou una, la sang, recordà el cérvol, recordà el gust de la sang a la boca, i ho volgué comprovà.

No li feu molt difícil trobar un animal, es coneixia bé el bosc i les rutes animals, i amb els seus sentits augmentats, tot era més fàcil, la pobre criatura no se’l va veure venir, i de poc li serviren els seus fútils esforços per deslliurar-se del seu agressor. La sang penetrà dins el seu organisme a través dels ullals, uns ullals més llargs del que els tingué mai, i allò fou el millor àpat que tastà mai, era gairebé irresistible, i les ganes l’empenyien a xuclar fins a l’última gota, però no ho feu, en tastà un xic i alliberà l’animal, no li agradava la sensació de no tenir el control, la seva voluntat era forta, forjada durant els anys, no podia permetre que fos doblegada d’aquella manera. La sang – l’aliment dels Déus, atorgat en múltiples sacrificis - era la única cosa que el podia alimentar, això confirmava la veracitat del seu descobriment, ja no era humà, sinó diví.

2 comentaris:

Ona ha dit...

Interesting!:P Aviam si t'agafo el ritme, que tens un munt d'entrades i em costa llegir-les totes a temps. :P

El Santuari de Kato ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, a veure sí jo també reenganxo la teva novel·la que últimament la tinc una mica abandonada.