Vivia
dins una cova, allà mateix s’havia anat fent la seva llar, mica en
mica construí o confeccionà tot allò que li era menester. Una
taula, un jaç per dormir, utensilis diversos, i fins i tot tenia un
rebost on hi tenia carn de tota mena, però cap tolerava el seu cos,
feia dies que ho intentava, però no hi havia res a fer, ni el menjar
ni l’aigua es mantenien dins el seu cos, però tot i així no tenia
gana, ni notava fallar les forces. El seu arc tenia un lloc d’honor
dins aquella humil morada, i una munió de fletxes – totes elles
decorades amb runes gravades – l’acompanyaven, també tenia una
bona col·lecció de figuretes fetes amb fusta, no tenia, però, la
traça de son pare.
El
seu cos ja no era com abans, la seva pàl·lida pell, ara encara ho
era més, la seva mala tolerància al sol havia esdevingut en
impossibilitat d’aguantar-lo, fins al punt que literalment el
cremava, la seva sintonia amb la natura ara era més gran, com si ja
no fos tant humà i fos més bèstia, la seva força, agilitat i
rapidesa també estaven augmentades, el cansament era inexistent i
els sentits molts més aguditzats. Tot en ell estava maximitzat, les
coses bones i les dolentes, però el que més el tenia sorprès, fou
la incapacitat per sentir fred o calor, era igual anar tapat fins
d’alt, com anar nu, no sentia res. La única cosa que no
s’incrementà fou la seva mala visió, ans al contrari, ara hi veia
millor que mai, el món per a ell prenia un altre color ara.
Com
sempre, les seves runes foren companyes de misteris, consultà als
Déus sobre tot plegat, i un dia un detall que fins llavors li passà
per alt, li vingué a la ment i donà llum a les tenebres de la
ignorància sobre tot allò. La nit que el misteriós personatge
l’atacà, aquella nit després de la qual tot fou diferent, no va
caure en un fet, el seu agressor també era pàl·lid, tant com ho
era ell, per tant, ells dos eren iguals, eren de la mateixa mena, i
les preguntes que tantes vegades la seva pobre mare pronuncià als
Déus i que fins i tot ell mateix ho feu en alguna ocasió, tingueren
resposta. El perquè del seu peculiar i – fins llavors – únic
aspecte, era un escollit, els Déus ja en els seu naixement li
atorgaren unes característiques diferents a les de la resta d’homes,
una marca de la seva elecció. Poc a poc les peces del trencaclosques
anava encaixant, i la última peça, la que confirmava tot allò, la
que feu que s’afermés el seu convenciment fou una, la sang,
recordà el cérvol, recordà el gust de la sang a la boca, i ho
volgué comprovà.
No
li feu molt difícil trobar un animal, es coneixia bé el bosc i les
rutes animals, i amb els seus sentits augmentats, tot era més fàcil,
la pobre criatura no se’l va veure venir, i de poc li serviren els
seus fútils esforços per deslliurar-se del seu agressor. La sang
penetrà dins el seu organisme a través dels ullals, uns ullals més
llargs del que els tingué mai, i allò fou el millor àpat que tastà
mai, era gairebé irresistible, i les ganes l’empenyien a xuclar
fins a l’última gota, però no ho feu, en tastà un xic i alliberà
l’animal, no li agradava la sensació de no tenir el control, la
seva voluntat era forta, forjada durant els anys, no podia permetre
que fos doblegada d’aquella manera. La sang – l’aliment dels
Déus, atorgat en múltiples sacrificis - era la única cosa que el
podia alimentar, això confirmava la veracitat del seu descobriment,
ja no era humà, sinó diví.
2 comentaris:
Interesting!:P Aviam si t'agafo el ritme, que tens un munt d'entrades i em costa llegir-les totes a temps. :P
Moltes gràcies pel comentari, a veure sí jo també reenganxo la teva novel·la que últimament la tinc una mica abandonada.
Publica un comentari a l'entrada