La divinitat en la carn

Vivia dins una cova, allà mateix s’havia anat fent la seva llar, mica en mica construí o confeccionà tot allò que li era menester. Una taula, un jaç per dormir, utensilis diversos, i fins i tot tenia un rebost on hi tenia carn de tota mena, però cap tolerava el seu cos, feia dies que ho intentava, però no hi havia res a fer, ni el menjar ni l’aigua es mantenien dins el seu cos, però tot i així no tenia gana, ni notava fallar les forces. El seu arc tenia un lloc d’honor dins aquella humil morada, i una munió de fletxes – totes elles decorades amb runes gravades – l’acompanyaven, també tenia una bona col·lecció de figuretes fetes amb fusta, no tenia, però, la traça de son pare.

El seu cos ja no era com abans, la seva pàl·lida pell, ara encara ho era més, la seva mala tolerància al sol havia esdevingut en impossibilitat d’aguantar-lo, fins al punt que literalment el cremava, la seva sintonia amb la natura ara era més gran, com si ja no fos tant humà i fos més bèstia, la seva força, agilitat i rapidesa també estaven augmentades, el cansament era inexistent i els sentits molts més aguditzats. Tot en ell estava maximitzat, les coses bones i les dolentes, però el que més el tenia sorprès, fou la incapacitat per sentir fred o calor, era igual anar tapat fins d’alt, com anar nu, no sentia res. La única cosa que no s’incrementà fou la seva mala visió, ans al contrari, ara hi veia millor que mai, el món per a ell prenia un altre color ara.

Com sempre, les seves runes foren companyes de misteris, consultà als Déus sobre tot plegat, i un dia un detall que fins llavors li passà per alt, li vingué a la ment i donà llum a les tenebres de la ignorància sobre tot allò. La nit que el misteriós personatge l’atacà, aquella nit després de la qual tot fou diferent, no va caure en un fet, el seu agressor també era pàl·lid, tant com ho era ell, per tant, ells dos eren iguals, eren de la mateixa mena, i les preguntes que tantes vegades la seva pobre mare pronuncià als Déus i que fins i tot ell mateix ho feu en alguna ocasió, tingueren resposta. El perquè del seu peculiar i – fins llavors – únic aspecte, era un escollit, els Déus ja en els seu naixement li atorgaren unes característiques diferents a les de la resta d’homes, una marca de la seva elecció. Poc a poc les peces del trencaclosques anava encaixant, i la última peça, la que confirmava tot allò, la que feu que s’afermés el seu convenciment fou una, la sang, recordà el cérvol, recordà el gust de la sang a la boca, i ho volgué comprovà.

No li feu molt difícil trobar un animal, es coneixia bé el bosc i les rutes animals, i amb els seus sentits augmentats, tot era més fàcil, la pobre criatura no se’l va veure venir, i de poc li serviren els seus fútils esforços per deslliurar-se del seu agressor. La sang penetrà dins el seu organisme a través dels ullals, uns ullals més llargs del que els tingué mai, i allò fou el millor àpat que tastà mai, era gairebé irresistible, i les ganes l’empenyien a xuclar fins a l’última gota, però no ho feu, en tastà un xic i alliberà l’animal, no li agradava la sensació de no tenir el control, la seva voluntat era forta, forjada durant els anys, no podia permetre que fos doblegada d’aquella manera. La sang – l’aliment dels Déus, atorgat en múltiples sacrificis - era la única cosa que el podia alimentar, això confirmava la veracitat del seu descobriment, ja no era humà, sinó diví.

La sed de la bèstia

Es va despertar amb molta sed, no recordava bé el que havia succeït, recordava l’atac, la brutal mossegada ... es va tocar el coll, hi tenia sang, però cap ferida hi trobà. La sensació de sed era cada vegada més intensa i va decidir anà a beure a un rierol que sabia proper. Per la posició de la lluna i les estrelles, era mitja nit passada, sorprenentment el cos no li feia gens de mal – i això que el combat encara fou intens -, un fet va cridar la seva atenció, veia molt millor tot el seu voltant, tant de temps fent la nit el seu hàbitat l’havien acostumat a la llum de la lluna, una molt més idònia per a la seva pell. No trigà en arribà al rierol, la sed creixia a passes de gegant, mai tingué una sed com aquella, feu un gran i glop de la cristal·lina aigua, però al poc l’escopí tota, ho tornà a fer un glop, aquesta vegada més petit, i tornà a escopir-lo, per alguna estranya raó el seu cos no acceptava l’aigua, i la sed creixia i creixia, fent-se gairebé insuportable.

Marxà d’aquell indret alterat i desorientat, mica en mica la sed era la única cosa que ocupava la seva ment, va percebre un cérvol, i de cop i volta un impuls el dugué a fer-li molt de cas. Un instint molt fort l’empenyia cap aquell animal, ell estava desconcertat, la gran sed nuvolada el seu enteniment, i aquell fort impuls el descol·locava totalment. De manera cada vegada més intensa, ambdós sensacions tibaven i premien sobre la seva voluntat, la sed esgarrifosa que cremava la seva gola i tot el seu ésser, l’instint, que ara ja era com una bèstia dins seu que l’empenyia, que l’obligava a atacar a aquella criatura. Agafà el seu arc i una fletxa amb la intenció de disparà a aquell cérvol, però no era capaç d’apuntar bé, la mà no responia com calia, el pols era tremolant, lluitava i lluitava per controlar aquell frenètic torrent de sensacions, aquell turment de descontrol, i la foscor caigué sobre la seva consciència.

Quant la seva ment fou de nou senyora i sobirana del seu ésser, en les seves mans reposava el cos inert i desbudellat del cérvol, ell presentava la boca amarada de sang, així com les seves mans i bona part de la seva roba. La sed havia desaparegut, la bèstia interior calmada estava, i una sensació intensament agradable fluïa dins seu, però no per això el seu desconcert fou menor.

- Que era el què li passava?

Però la histèria o la preocupació no feu arrels en la seva ment, no en aquella ment de ferro, serenament decidí tallar i endur-se la carn que pogués aprofitar del cérvol per menjar, i simplement marxà d’aquell indret per reflexionar amb tranquil·litat de tot plegat.

Aquella nit deambulà pel bosc intentant esbrinar el perquè de tot plegat, i a la fi consultà les runes, aquella fou una nit molt especial, potser no era conscient fins a quin punt ho era.

Última batalla

Les ferides trigaren en curar, fins i tot unes intenses febres l’acompanyaren, però a la fi sortí – també – victoriós d’aquesta lluita. Les jornades posteriors passaren en un estat mental força difús, acabada la seva venjança, es trobava una mica desorientat, tantes havian sigut les forces esmerçades en la seva tasca, tantes foren les hores utilitzades pel seu objectiu, que ara, sense un objectiu clar, la seva existència semblava haver perdut un sentit clar. L’estiu ja era ben present, i aquell any era molt intens, la seva pàl·lida pell no podia suportar aquell bany de llum, i mica en mica s’autodesterrà a les últimes hores del dia i a la nit.

Moltes hores passava consultant a les runes, preparant fletxes, i observant la natura, si la seva unió amb ella era ja des de feia anys molt forta, ara encara ho era més. Fins i tot el poc contacte que tenia amb la resta de persones – alguna visita fortuïta a les petites poblacions per intercanviar pells, estris de fusta o qualsevol altre cosa – el tenia abandonat, el seu aïllament dels homes era ja total. Però la seva ment no trigà en tenir una ocupació, moltes nits tornava a notar la presència que notà la nit que exterminà la facció, havia de ser un home, el veia massa insistent i ben cautelós per ser una bèstia, fins i tot es deslliurava de qualsevol emboscada que ell planejava, no, aquella intel·ligència era humana.

Les jornades anaren passant amb tranquil·litat, caçant, consultant a les runes i oferint sang – l’aliment dels Déus – en ofrena de tant en tant, la seva existència mica en mica s’estava transformant en una rutina desagradable, només alterada per les visites furtives del seu observador, però lluny de molestar-li, estaven sent una font de curiositat i motivació per a ell. Planejava com agafar-lo per sorpresa, però el seu misteriós observador sempre es deslliurava de les seves cabòries.

Però de cop i volta, les visites del seu – ja – company deixaren de succeir-se, passaren els dies, les setmanes, els mesos, i el misteriós individu no aparegué més, la rutina es tornà més monòtona, notava dins seu un cert buit, ocupava les hores enfortint el cos i afinant la seva punteria, així com practicant moviments d’atac amb el punyal. I una nit de lluna plena, quan el record de l’intrús ja s’esvaïa, aparegué davant seu. Tenia una planta imponent, llarga cabellera, i uns ulls amb una brillantor especial, estranya, en certa manera fascinant, estava allà palplantat al bell mig, en posat desafiant. Potser algú altre haguera sortit corrents en veure tal individu, o si més no una suor freda es regalimaria per la seva esquena, però ell no, ell no tenia por, ell el mirava directament als ulls i premia amb força el mànec del seu punyal, la lluita es veia a venir, el combat era imminent. L’intrús fou el primer en fer un moviment, i ho feu a una velocitat vertiginosa i amb uns gestos talment com els de les bèsties, el fort, cortit i valerós guerrer amb prou feines pogué esquivar el primer atac, però allò li atorgà una veritat irrefutable, no era rival per aquell misteriós personatge, la seva mort era un fet segur, car, lluny d’atemorir-se, simplement feu un gran somriure burleta i es preparà per lliurar la seva última batalla, ara sí, les portes del Valhalla s’obririen per ell, i faria mèrits per guanyar-se tal dret.

Fou un moviment ràpid, un gest ben calculat i moltes vegades emprat, una mossegada directa al coll, el dolor inicial del contacte de les dents amb el musculós coll es transformà en una sensació agradable, fins i tot plaent. La foscor anà emplenant tot el seu ésser, i a la fi la seva consciència desaparegué ...

L’honor dels caiguts

No trigà en saber on era situat el campament base de la facció, les seves ràtzies havien minvat seriosament el grup de cristians, i aquests feia temps que passaren de la ignorància primera al convenciment de que tot allò estava sent un conjunt d’atacs organitzats. No podia esperar més, l’atac final s’havia de produir abans de que la facció s’organitzés. El campament era molt senzill, mostra de que no estava fet per ser definitiu, fet i fet la seva feina seria eradicar els seus per tota l’illa. Una gran creu de fusta restava al bell mig del lloc, era la seva mostra religiosa, els homes s’hi postraven patèticament i suplicaven la benevolència del seu nou Déu, mentre alguns s’autoinfligien dolor.

- I allò era el que amb tant fanatisme intentaven propagar per la seva terra? Una submissió total a un Déu, com si foren esclaus?

Ell respectava els Déus i els hi demanava consell – com bé li ensenyar s’ha mare – però mai es postrà davant seu ni s’autoagredí d’aquella manera.

I a la fi arribà el dia mil vegades esperat i mil vegades somniat, la nit fou la seva aliada – com ho era des de feia temps -, caigué sobre ells com l’àguila sobre la serp o el llop sobre l’ovella, les seves fletxes feren blanc amb rapidesa, el caos s’estengué entre el campament, quan es produir l’inevitable cos a cos, molts cossos inerts restaven sobre tolls de sang, caps esberlats, cors travessats, pulmons perforats, tots ells per fletxes fetes amb les seves pròpies mans amb inscripcions rúniques totes elles, un petit toc religiós en l’atac, una petita mostra de que els “heretges” no es deixarien exterminar tant fàcilment pels fanàtics del nou Déu.

El seu punyal es mogué ràpid com el llamp, precís com el costurer i mortal com el verí, occint a quants enemics li presentessin batalla, sobreviure no era un punt del seu pla, el seu objectiu era acabar amb els seus oponents encara que ell també engreixés les files dels morts. Car, aquella nit el seu destí no fou anà amb els seus pares, les portes del Valhala no s’obriren per ell, no feu falta, la seva mortal carn resistí tal ferotge batalla. Múltiples foren les ferides que el seu cos hagué de suportar, cremà l’enorme creu, i sota les imponents flames oferir la sang de les seves víctimes als Déus. Marxà d’aquell indret amb dificultat, tot i així els seus sentits no l’abandonaren, algú l’observava, i el seguí durant força estona.

- Potser un animal esperant fer un àpat? Potser un supervivent que se li havia escapat de la facció de cristians? - No fou capaç de desxifrar-ho, i es mantingué alerta força estona després de deixar de percebre’l.

Aquella nit dormí amb la satisfacció d’haver acomplert la seva promesa, allò li atorgar una sensació agredolça de victòria.

El flagel dels antics Déus

La voluntat de sobreviure i la set de venjança eren els dos pilars que el sustentaven, la solitud en els paratges salvatges – que tant bé coneixia i que tant bé s’hi adaptà -, lluitant contra les bèsties, fent dels bosc el seu rebost de menjar i magatzem de materials per a construir-se tot el necessari, havien forjat el seu caràcter i endurit la seva voluntat de ferro. Múltiples cicatrius anaren decorant la seva carn al llarg dels anys, records muts de lluites moltes d’elles ferotges, però de totes elles n’hi havia una de molt profunda, una que els anys no aconseguiren curar mai del tot, la de l’ànima. Es jurà a si mateix que alguna dia acabaria amb la facció que assassinà als seus, pagarien amb escreix el seu crim, la sang es paga amb sang, i aquesta seria oferta als Déus.

Però la seva particular cacera encara trigà uns anys en començà a fer les seves primeres passes, les primeres víctimes foren membres aïllats de la facció, un home sol que anava a cercar aigua, dos exploradors que inspeccionaven la zona a la recerca de més víctimes a qui “redreçar” en la seva suposada “heretgia” – paraula que tenia gravada a foc des de l’extermini de la seva família -, o algun desgraciat que marxava de centre massa lluny dels seus companys. I el que començà més com atacs fortuïts a aquells que es trobava, passà a ser l’inici d’una estratègia que confeccionà un pla, aniria minvant mica en mica el nombre d’oponents i aconseguint informació.

Seguia les avantguardes que cercaven poblats de seguidors dels Déus antics per atacar, tot i que aquesta tasca cada vegada era més feixuga de fer en les hores fortes de sol, la seva intolerància a aquesta anava augmentant, el capvespre i la nit eren els seus moment idonis per actuar. Les primeres partides més petites d’exploradors i avantguardes de la facció de cristians començaren a caure sota les seves maniobres, l’arc i les fletxes foren les tropes ràpides, el punyal i els ràpids moviments de l’atlètic cos del caçador les tropes de xoc. Aquests primers atacs que ja superaven els inicials d’individus sols no foren ni molt menys fàcils, tota una feina de seguiment del grup, estudi d’aquest i estratègies possibles d’atac s’hagueren de gestar, però la seva inferioritat numèrica era compensada per l’amplitud de coneixements del terreny. Ell feia temps que s’apartà del camí dels homes per entrar en el de les bèsties.

I després de cada matança, després de cada ajusticiament en contra d’aquells qui es creien en el poder d’exterminar allò que sempre fou així, la sang de les seves víctimes era oferta als Déus, els rituals s’havien de respectar, així li ho indicaren les runes. La sang és l’aliment dels Déus, i aquests volien la dels assassins dels seus seguidors ... i ell gustosament els hi donaria ... la memòria dels seus seria honrada.

CORE: Entrenament de la zona mitja

Bona nit gent que em llegeixi (que per les estadístiques del bloc és ben poca  XD), avui us porto un resum fet per mi sobre un article publicat a www.g-se.com per Juan Ramón Heredia Elvar, Iván Chulvi i Miguel Ramón, el qual és un estudi basat en altres articles. 

...

La principal funció de la musculatura del tronc és l'estabilitat del raquis, o sigui limitar patrons de moviment sota càrregues fisiològiques de tal manera que previngui la discapacitat per deformació o el dolor degut a canvis estructurals. 

La columna vertebral és molt important a causa de ser el pilar que suporta el tronc. És l'eix principal del cos i està constituïda per un conjunt d'elements ossis o vertebrals superposats i articulats per estructures discals i capsulolligamentoses, la disposició de les quals assegura 3 característiques essencials per els seu funcionament:

- Atorga rigidesa suficient per suportar càrregues axials.

- Protegir estructures del sistema nerviós.

- Proporciona una idònia mobilitat i flexibilitat per els principals moviments del tronc.

Una equilibrada i adequada zona mitja (core) suposa:

- Correcte estabilització del cos, de tal manera que braços i cames la poden utilitzar de suport per realitzar qualsevol moviment, així com de cadena muscular transmissora de forces entre braços i cames.

- Millora l'eficiència del moviment.

- Millora l'equilibri i la coordinació.

- Augmenta la fermesa postural i el seu control.

- Augmenta la força i la flexibilitat a través del complex lumbo-pèlvic-maluc (Sacre-Íliac).

L'estabilitat mecànica de la columna vertebral, sobretot en condicions dinàmiques i sota càrregues pesades, està proporcionada per la columna lumbar i la coordinació muscular. El sistema estabilitzador està dividit en 3 subsistemes d'equilibri:

- Subsistema de control (sistema nerviós).

- Subsistema d'estabilitat passiva (vèrtebres, cosos vertebrals i lligaments).

- Subsistema d'estabilitat activa (músculs i tendons).

Quan un d'aquests presenta deficiències, els altres els substitueixen.

Es divideixen els músculs lumbars i abdominals segons la seva funció estabilitzadora en 2 grans grups.

        Sistema Estabilitzador Local                                                Sistema Estabilitzador Global

Intertransvers                                                                             Longisim del tòrax (porció toràcica)

Interespinal                                                                                Intercostal (porció toràcica)

Multífid                                                                                      Quadrat lumbar (fibres laterals)

Longisim del tòrax (porció lumbar)                                             Recte abdominals

Iliocostal lumbar                                                                        Oblic extern

Quadrat lumbar (fibres medials)                                                 Oblic intern

Transvers Abdominals

Oblic Intern (inserció en fàscia toraco-lumbar)

D'aquesta manera les càrregues externes del dia a dia poden ser resoltes pel sistema global per reduir al mínim la càrrega sobre la columna lumbar i els seus segments, per tant les variacions en la càrrega es mantenen petites i variables pel sistema local.

El sistema propioceptiu integra el sistema estabilitzador de la columna

Per a realitzar exercicis amb càrregues, s'ha de mantenir la columna amb les seves curvatures naturals, això augmenta la capacitat de resistència i redueix l'estrès de compressió sobre el raquis.

Les tasques on s'apliquen forces compressives externes mostren una major activació en tots els músculs estabilitzadors del tronc.

Un correcte i saludable condicionament de la musculatura estabilitzadora del raquis dorso-lumbar està basat en l'aplicació d'exercicis que desencadenen una activació moderada i genera baixos nivells d'estrès sobre les diferents estructures vertebrals.

La utilitat del condicionament abdominal radica en el desenvolupament de la capacitat estabilitzadora del raquis, ja que és una estructura inherentment inestable. Una forta faixa muscular al voltant del raquis lumbar incrementarà la seva estabilitat, una particularment important quan el raquis està sotmès a situacions de sobrecàrregues i desestabilitzacions inesperades.

En l'entrenament de la zona mitja, s'ha de tenir molt present la relació entre musculatura tònica i fàsica, l'escurçament de la primera pot provocar desequilibris així com la inhibició dels fàsics. La sobre-estimulació d'alguns músculs per sobre d'altres a través de l'entrenament de força pot provocar una reacció en cadena provocant els desequilibris musculars, fet que pot provocar dolor i patologies, i que en la cadena cinètica es treballi al ritme de l'eslavó més dèbil. També existeixen una sèrie d'efectes a nivell de prestació motriu i capacitat de coordinació inter i intramuscular, vies energètiques no optimitzades, major possibilitat de lesió, etc...

La utilització del fitball en l'entrenament ha sigut demostrat com un mètode efectiu. L'enfortiment dels músculs lumboabdominals en superfícies inestables exigeix una major participació del sistema de control motor amb l'objectiu d'estabilitzar i equilibrar la columna, així com augmentar les demandes propioceptives. En alguns exercicis són de menester els flexors dels malucs a conseqüència de la realització d'encongiments abdominals on es requereix la utilització de les cames. El transfons dels exercicis ha de ser el de l'estabilització activa, fet que propiciarà que participi més massa muscular, integrant l'esforç muscular agonista, antagonista, sinergista i estabilitzadors. Cal fer anàlisis previs del nivell de la zona mitja abans de posar-la a prova, posat que alguns exercicis poden provocar càrregues excessives en subjectes inexperts.

Possibles conclussions al respecte de “l'entrenament funcional” i “estabilització de la zona mitja (CORE)”:

- És necessari reconsiderar molts plantejaments de la industria del fitness actual que fonamenten la necessitat d'un entrenament funcional en base a la possible “transferència” dels exercicis per a les activitats diàries.

- S'ha d'analitzar de manera molt àmplia i precisa l'activitat quotidiana del subjecte i de les seves repercussions sobre la salud osteo-articular i “status funcional”, així com una correcte valoració prèvia que permeti determinar l'estat real, situació de partida i un adequat ajustament del programa d'entrenament.

- Un objectiu important és desenvolupar una correcte higiene postural (correcte ATPE) i la seva aplicació en totes les activitats diàries.

- El material desestabilitzador serà l'utilitzat per augmentar els requeriments d'estabilització activa, proporcionant un entorn inestable que potenciarà l'activitat propioceptiva i les demandes de control neuromuscular. La utilització d'aquest material, la seva combinació i el joc amb diferents paràmetres (velocitat d'execució, patró de moviment, etc...) seran la clau en les micro-progressions en integració neuro-muscular.

- En el desenvolupament d'exercicis s'ha de considerar la progressió de situacions més o menys estables cap a moviments en situacions-superfícies inestables.

- Moltes vegades el primer element estabilitzador és aconseguir una correcte ATPE durant l'execució dels exercicis i de no comprometre la capacitat neuromuscular per a desenvolupar exercicis desafiant a aquests músculs.

- Gran part de les activitats de la vida diària, sol·liciten patrons dinàmics multi-articulars i multi-planars que necessiten transmetre la força entre extremitats. L'èxit i la salud estaran supeditades a la funció sinèrgica neuromuscular del centre (core), necessitan entrenar l'equilibri, la propiocepció i el control de la força.

- Un correcte i saludable condicionament de la musculatura estabilitzadora del raquis dorso-lumbar està basat en l'aplicació d'exercicis que desencadenen una activació moderada i genera baixos nivells d'estrès sobre les diferents estructures vertebrals.

- La utilitat del condicionament abdominal radica en el desenvolupament de la capacitat estabilitzadora del raquis, ja que és una estructura inherentment inestable. Aquesta funció estabilitzadora és particularment important quan el raquis està sotmès a situacions de sobrecàrregues i desestabilitzacions inesperades.

- La utilització de fitball com a mètode d'entrenament ha sigut demostrat. L'enfortiment dels músculs lumboabdominals en superfícies inestables exigeix una major participació del sistema de control motor amb l'objectiu d'estabilitzar i equilibrar el tronc. Tot i així, alguns exercicis poden ser massa exigents per a individus inexperts.

Almogàvers, Orígens

Avui us ofereixo un petit escrit sobre l'origen d'un grup de gent pertanyents a la nostre història que obtingueren gran fama i renom durant l'edat mitjana, el almogàvers, intrèpids i temuts guerrers que foren la gran carta de la corona catalanoaragonesa. Així doncs, sense més dilació us exposo el text a continuació.

...

La rapidíssima expansió dels musulmans per la península Ibèrica durant el segle VIII va obligar a Carlemany a crear l'anomenada Marca Hispànica. Per defensar aquestes fronteres, l'emperador francès, primer, i els comtes de Barcelona, després, van oferir als homes que voluntàriament escollissin dur a terme tal tasca, unes condicions avantatjoses. No havien de pagar imposts i se'ls perdonaven crims i delictes.

 

Aquestes condicions propiciaren que hi anessin homes durs, ideals per a dur incursions en territori sarraí per obtenir informació. De fet, les tesis més esteses sostenen que la paraula almogàver prové de l'àrab al-moguar, que designa aquell qui fa incursions en territori enemic. Quan no hi havia cap campanya militar, aquests homes vivien del que extreien del bosc i dels botins que aconseguien en les incursions que feien pel seu compte. Autèntics cors. 

Així doncs, les circumstàncies del seu dia a dia els feren homes primitius i silvestres, capaços de grans crueltats, indòmits i difícils de governar, acostumats a viure més enllà de les lleis, però amb un profund vincle de companyonia entre ells, un sentiment de solidaritat que sempre fou present.

Informació extreta de

Neopàtria, el somni almogàver

Jaume Fernàndez i Mariano Veloy

Sàpiens Publicacions S.C.C.L. 

i Raval Edicions S.L.U., Pòrtic
http://www.llibres.cat/Producto/326304/neopatria-el-somni-almogaver