Passes cap el desconegut

El nostre forçat desterrament de la pròpia llar fou dut amb serenor i estoicament, érem gent orgullosa, i clarament odiats per molts, però a la canalla li costava més adaptar-se donada la seva natural debilitat, alguns van morir durant el nostre nou estil de vida, el nomadisme. Inicialment fou molt perillós per les continues ràtzies cristianes que haguérem de sortejar, semblava una autèntica cacera, i nosaltres no podíem res més que amagar-nos i fugir a terres més segures, tota la zona estava afectada per la plaga de la nova fe i els seus executors, i els primers dies foren extremadament dificultosos. La comunitat estava formada per un vintena escassa de membres, i dins d'aquesta la meva família hi contribuïa amb cinc individus, ma mare, mon pare, mon germà petit, ma germana gran i jo mateix. Els llaços afectius es feren més forts entre nosaltres, i en general entre tota la comunitat, les coses serien dures i mai més es podria baixar la guàrdia, s'obria davant nostre un futur incert.

Tot i les penúries, es pot dir que l'adaptació fou força bona, i la natura ens proporcionava tot allò que necessitàvem, però per a mi tot allò tenia un extra de dificultat que potser els altres no tingueren. Els Déus decidiren – qui sap per quin motiu – dotar-me amb unes característiques peculiars, la meva pell era més clara que la resta, fins i tot un pèl rosada, els meus ulls també presentaven una claró remarcable i una certa mala visió, i tot el pèl del meu cos, inclòs la meva cabellera, era blanc com la neu. Ma mare havia consultat moltes vegades les runes per preguntar als Déus el perquè d'aquells fets, car mai obtingué una resposta clara. També la llum del sol m'afectava negativament, es feia difícil de suportar per a mi en els moments de més intensitat, quan vivia al poblat, passava bona part de les hores de major claror dins de casa o a raser de les ombres dels arbres, ara però, en aquesta nova condició on moltes vegades ens desplaçàvem força, era molt més difícil.

Fou potser en aquell temps quan el meu instint de supervivència començà a fructificar amb força, no negaré que ningú donava res per mi, ni tant sol la meva pobre mare, tothom tenia assumit que tard o d'hora jo engrandiria les files de les víctimes mortals, car, no fou així. També fou llavors quan el meu interès per les coses dels Déus i la manera de comunicar-se amb ells – les runes – em començà a interessar, potser fou per avorriment o pel record de la meva pobre germaneta, que sempre anava amunt i avall amb el seu saquet de runes, fetes amb destresa pel meu par, llençant-les i mirant-les pensativa. De fet ho feia més per imitar a ma mare que per un interès real – era massa menuda com per entendre el que feia – ella i ma mare sempre estigueren molt unides, potser ella veia en la menuda un reflex de si mateixa, la seva possible successora en l'art dels Déus. Ella no ho demostrà, però jo sé que aquella mort fou una espina molt amarga dins seu, mai volgué donà indicis d'estima superior a un fill per sobre dels altres, sempre deia que per a ella tots érem igual d'importants, però jo sabia que allò no era cert, però mai li ho vaig recriminar, ni tant sols en privat, i mai ho faria, per sobre de tot, ma mare era una bona mare, la millor que sobre aquesta terra es poguera tenir.

Ma mare era sens dubte una eminència a la comunitat en tot el que es referia a les runes, així doncs la meva instructora fou ideal, la millor, i mica en mica vaig començar a conèixer cada una de les runes, el seu significat, com s'utilitzaven, i el que començà com un impuls, mica en mica es convertí en una fascinació. Vaig interioritzar la grandesa de les nostres tradicions, les històries dels nostres Déus, i la barbàrie que representava el cristianisme, jo mai abandonaria els nostres Déus.