dijous, 13 de desembre de 2012

La glòria dels caiguts

El primer hivern fou el més dur, la mortaldat infantil ens acompanyà en aquelles jornades, el meu germà petit fou una de les víctimes de la fúria de la naturalesa, tota la comunitat plorà els morts, i, una vegada més, vaig demostrar que era més resistent del que hom poguera pensar. Però si és ben cert que l'hivern ens dugué la cara més amarga de la natura, també ens desempallegar de les partides de cristians que anaven i venien en recerca de més poblacions com la nostre a les quals “evangelitzar”, de fet al llarg del temps anaren disminuint, però amb les primeres nevades desaparegueren sense deixar rastre.

Els anys passaren i la comunitat es consolidà com el que ara era, nòmades, la comunió amb la natura, si bé sempre l'havíem tingut, ara era molt més forta, tots érem molt més conscient del que significava ser part d'allò, fet i fet la nostra supervivència depenia de la dels animals, sense ells, no teníem caça. El meu pare em va ensinistrar en l'ús de l'arc i el ganivet, jo hi vaig posar tot el meu esforç, però malauradament no tenia la seva traça ni la del meu difunt germà gran, ell sempre fou qui més semblança amb el nostre progenitor tingué. Però mon pare era un home molt racional i gens pessimista, mai demostrà desesperació amb el meu aprenentatge, ans al contrari, ell fou qui m'animà en els moment difícils, i els meus esforços a la fi donaren fruit. Però malgrat tot, la meva debilitat a la llum i la meva deficiència visual, eren un llast dur de portar i que dificultava les meves tasques, potser aquella llosa fora el que forjà la meva determinació i la meva voluntat, obligant-me a esforçar-me el doble per aconseguir el mateix que la resta, obligant-me a treure forces de flaquesa, obligant-me a crear una voluntat de ferro per tal de dur endavant tot allò que em proposés. 

Jo ja era en plena adolescència quan divisarem de nou noves partides cristianes en la seva abominable tasca d'acabar amb tot vestigi de les velles creences, de fet, més tard sabérem que aquells – com els que ens atacaren a nosaltres – eren membres d'una facció cristiana, la missió de la qual era eradicar amb sang i foc tot allò que ells denominaven pagans, o més sovint, heretges. Però no només el fred, la gana o l'acer podien ser les causes de mortaldat entre nosaltres, la marca de la malaltia també ens podia atacar, i així ho feu. Vingué no se sap perquè i sense avisar, i se'n dugué a la terra dels morts a ma germana, la pobre duia dies amb una pal·lidesa fins i tot superior a la meva, unes grans bosses als ulls i deliris molt forts cap a la fi d'aquell turment. No en fou la única víctima, dues persones més caigueren sota les urpes de la malaltia, els seus cossos foren cremats seguint els nostres ritus funeraris, potser aquell va ser el nostre error, l'error que més endavant ens costaria molt car.

El destí volgué que creuéssim de nou els nostres camins amb els nostres enemics, amb aquells que ens volien morts per glòria i gràcia del seu nou i patètic Déu. Varem presentar batalla ferotge, ells eren més, però nosaltres controlàvem millor el terreny, moure's en la natura era natural entre nosaltres, de fet era el nostre dia a dia, i ens coneixíem la zona molt bé. L'espessor del bosc dificultava que les fletxes i sagetes dels nostres adversaris ens fessin blanc amb facilitat, el cos a cos es feu inevitable i la sang corregué com rierols després del desglaç, érem pocs i mal armats, però el nostre esperit indomable i el nostre fort instint de supervivència en insuflava forces, de ben segur que el Valhalla va obrir les seves portes a aquells dels nostres que moriren aquell dia, Odin pogué està ben orgullós del nostre temple i ferocitat. Allò fou una massacre, només jo vaig sobreviure dels nostres, donant caça als pocs supervivents d'entre els nostres enemics, la sang em bullia amb la ràbia i l'odi. El meu rostre tenia una barreja de sang de les meves víctimes i llàgrimes per la meva pena, la meva família, la meva comunitat, tot s'havia esvaït, estava sol, sol amb les meves ferides, físiques i emocionals, sol amb el meu arc i el meu punyal, sol amb les meves runes i les meves creences, sol amb el meu odi a aquells que m'ho havien arrabassat tot.