La ira de Déu

El dia començà seré, els núvols de les jornades anteriors havien desaparegut completament, ningú diria que aquell cel tranquil i calmat fins feia poc tinguera un aspecte aterridor amagant la llum del sol i descarregant ferotgement unes torrencials tempestes, també l'agradable brisa que ara acaronava els rostres no tenien res a veure amb l'enterbolit i esverat vent que havia interpretat la melodia de la destrucció al seu pas. La gent de la petita població, formada per escassament mitja dotzena de cases, ja feia hores que es posaren mans a l'obra en l'arranjament de les destrosses de les cases, que no eren precisament poques.

Jo jugava amb els meus germans i germanes més petits, i amb la resta de la canalla de la nostra edat en un racó. La por que havia fet cau dins nostre durant els dies passats ara ja es veia esvaïda per complet, la innocència i la ignorància dels infants són una benedicció per aquestes coses. Els nens ja crescuts, els adolescents i els adults treballaven dur i tots a una en la reconstrucció del poblat, que si era ben cert que havia aguantat millor del que hom pensava en un primer moment, la reparació era del tot necessària. Tothom treballava en la casa de tothom, el suport mutu i la solidaritat eren dos pilars molt importants en la petita comunitat. El sol ja gairebé era ben alt, aviat les tasques de reconstrucció serien apartades per fer un dinar de germanor amb tota la comunitat, a mi m'agradaven molt aquells actes, s'havien posat totes les taules de les diferents famílies juntes fent dues fileres, i sobre d'elles tota mena de viandes decoraven l'estampa, la boca ja se'm feia salivera només de veure-ho.

La tranquil·litat i els aires de germanor i felicitat foren truncats de cop i volta, sense avís, ens agafaren amb la guàrdia baixa, la feina feu que ens relaxéssim i no estiguérem prou atents. Caigueren sobre nosaltres com el llop cau sobre les despistades ovelles que pasturen ignorants del seu funest destí, sorgiren de tots costats, al crit de “Déu nostro senyor en guia per exterminar l'heretgia” començaren a occir a tort i a dret amb les seves armes. Però el poble reaccionà com calia, s'empunyaren ganivets, destrals i fins i tot alguna espasa – poques n'hi havia -, tot el que poguera servir per matar els nostre enemic fou utilitzat. La lluita fou cruenta, els tolls de sang brollats de cossos inerts i marcats per l'acer s'estenien per arreu, les viandes restaven escampades pels voltants, barrejades amb el fang i la sang del sòl. Però finalment, després de sortir victoriosos del combat, els supervivents de la petita població hagueren de fugir, allò només era un grup de reconeixement, altres com ells venien a per nosaltres, i els seus crits i fletxes ja ens arribaven.

Aquella fou una jornada de calma per a la natura, però de revolta per als homes, molts dels nostres abandonaren aquest món, haguérem de marxar precipitadament de la nostre llar, duent el posat i poca cosa més. La meva família quedà reduïda en aquella ràtzia, dues foren les pèrdues que haguérem d'assumir; el meu germà gran caigué mort en combat desigual amb dos adversaris, no sense abans ferit de mort a un d'ells; i la meva petita germana caigué presa de les primeres fletxes, abans de marxar encara vaig poder arrabassar-li de les mans – ara inertes – la bossa de les seves apreciades runes, el seu gran tresor, amb prou feines alçava mig pam de terra, i ja mai més s'escoltaria la seva veueta i les seves rialles. 

Aquell dia vaig conèixer la fúria d'aquells que parlaven de l'amor i la misericòrdia del seu Déu, mentre occien a aquells que com els nostres no s'havien sotmès a la nova religió. Aquell dia quedà marcat dins meu, i mai més abandonarà els meus records, allò fou el principi de tot plegat, el meu món canvià completament.