dilluns, 10 de desembre de 2012

Tornem a l'atac

Hola genteta diversa, doncs tornem de nou amb el meu bloc (a veure quan dura XD). No sé si algú s'ho llegirà o si valdrà gaire la pena el que escrigui, però com a mínim passaré l'estona. Així doncs torno a la palestra de l'escriptura amb un escrit que vaig fer fa anys, l'he repassat i després de corregir alguna falta (ai, ai, aquestes alçades i encara amb faltes, m'he de posar les piles amb l'ortografia) i canviar alguna coseta (poca cosa de fet), el poso a continuació per que el gaudiu (o vomiteu fins a la deshidratació XD). El text no li vaig posar títol i simplement el podem anomenar:

L'esberla dels pilars

Ella jeia sobre la suau herba recolzada contra una alzina, el cel estava clar i seré, feia un dia càlid, estaven ja a les portes de l'estiu, corria una breu brisa que acaronava els rostres amb la mateixa dolçor que una mare ho fa al seu fill estimat ... ella els mirà de fit a fit ... restaven quiets i immòbils l'un davant de l'altre, espasa en mà, expressió solemne ... com havien arribat a aquesta situació?

Sempre havien estat bons amics, els tres, ja de petits jugaven junts i anaven a una a tots llocs, havien caçat capgrossos a les basses, s'havien esbatussat més d'una vegada amb els del poble veí per qualsevol fotesa que ells veien com a assumpte cabdal, havien passat per tantes coses junts, superant penes i alegries d'infantesa, en aquells temps el seu món era un paradís, amb els seu ets i uts. Però el temps passa i com tots els cadells, creixen, i la innocència de la infantesa donà pas a la picaresca de l'adolescència, i sorgiren nous sentiments i amb ells fissures entre ells, i com tota esberla, començà sent una cosa petita per mica en mica transformar-se en un abisme entre les dues parts. L'un era rialler i eixerit, i l'havia fet riure molt, sempre tenia una paraula o ganyota que li arrenqués un somriure fins i tot en els pitjors moments, l'altre era viu com pocs ho són i tenia solucions per a tot, en més d'un problema l'havia tret.

Ambdós eren pilars importants en la seva vida, el seu món, el dels tres ja feia temps que s'havia començat a esmicolar, les tardes per la muntanya o banyant-se al riu tots tres rient i jugant ja no tornarien mai més. I així havien arribat a aquella situació, ella no ho volia, mai ho hagés desitjat, car sabia que tenia una part de culpa per la seva covardia, no, no era una persona pusil·lànime, sempre havia enfrontat els problemes de cara, i més d'un havia caigut mort sota la seva espasa, però allò era superior a ella, ella era una estàtua aguantada per dos pilars, i es trenqués el que es trenqués, l'estàtua cauria.

Es posaren en guàrdia, els dos eren bons amb l'espasa, va començar un a atacar, l'altre el parà i contraatacà, cops a tort i a dret i algun que altre tall sense importància ... ella jeia recolzada contra l'alzina en una posició còmode i estable, podia romandre així molta estona, podria dormir així moltes hores, podria morir així durant molt segles ... Va treure l'estilet d'entre les vestidures, amb delicadesa i sense que es veies a ull de l'observador atent ... el seu cor estava esberlat per la situació i ara ho estaria de veritat, la seva expressió restava impertorbable, cap llàgrima brollaria dels seus ulls, cap gest faria entreveure les seves intencions, la seva decisió era ferma, l'estàtua no cauria ... es llençaria...
 

2 comentaris:

Anna Latorre ha dit...

Bon escrit, encara que una història una mica perturbadora! Et seguiré, que ja et tinc fitxat! ;)

El Santuari de Kato ha dit...

Tinc tendència a les històries perturbadores. XD