Economia basada en recursos

Hola gent, feia molt de temps que no escrivia en el meu bloc, i m'he animat i porto una entrada força gran.

Bé, avui penjo un text extret d'un altre bloc, concretament aquest: http://ciudadanosmundo.blogspot.com/

I jo l'he traduit al català i el penjo aquí:

Ja he parlat alguna vegada del Moviment Zeitgeist, del Projecte Venus i de l'economia basada en recursos, però mai m'he pres la molèstia d'explicar a fons del que es tracten, esperant que la gent investigui una mica en les pàgines web pròpies del moviment i del projecte, i en altres fonts. En canvi, sempre he volgut parlar d'això i deixar-ho tot ben clar, per a evitar interpretacions equivoques, malintencionades i/o desafortunades. utilitzaré I un avís: penseu en aquest text més com un assaig robust que com un dels articles d'opinió habituals per aquí. En altres paraules, serà millor que tingueu temps de sobres per a llegir-lo. Molts dels que escolten parlar del Moviment Zeitgeist ho rebutgen abans d'aprofundir en ell si més no, ja sigui per l'òbvia connexió entre la polèmica i discutida (i discutible) pel·lícula-documental "Zeitgeist" i el moviment o perquè sembla massa estrany i potser també radical. Però, què és realment Zeitgeist?

Abans de definir el moviment, ocupem-nos del terme. Encara que el moviment no té un símbol propi per una bona raó, se sol usar un simple globus terraqüi per a representar la unitat de la humanitat (igual que l'expressió que dóna nom a aquest blog, Ciutadà del món), mentre que Zeitgeist significa "esperit de l'època" en alemany (encara que s'usa ja internacionalment), i es refereix únicament a l'atmosfera social, moral i intel·lectual que es viu durant cert període de temps en una societat particular. En ocasions s'han descontextualitzat aquests fets més que el moviment en si mateix, la qual cosa no deixa de sorprendre'm. Per això mateix, és probable que Peter Joseph, l'autor de tot aquest garbull, usi algun altre terme (o potser cap específic) per a comunicar les idees del moviment social i de l'economia basada en recursos en el futur. En realitat, tot això no són més que etiquetes inútils, buides. Les etiquetes i els símbols solen ser més perjudicials que beneficiosos; fins que no definim el moviment, no tindrem ni idea del que es tracta. El problema més gran per definir-lo breument, és que és més fàcil dir el que no és que el que és, o sigui, dir el que rebutja. En canvi, una definició molt concisa del moviment seria aquesta: "moviment social dedicat a posar al dia la societat pel bé de la humanitat fent ús de la tecnologia punta i els coneixements contemporanis". En canvi, en aquest espai ja hem comentat alguna vegada que les definicions concises poques vegades són suficients per a comprendre el concepte íntegrament, per tant hauria d'expandir la definició dient que el moviment reconeix que la majoria dels problemes socials, físics i psicològics que ens turmenten avui dia i des de sempre són resultat directe o indirecte de l'escassesa (real o artificial), i que oferix com contra mesura un canvi total des de la base mateixa de l'estructura social: encara que el sistema monetari basat en l'escassesa, la competitivitat i la mà d'obra han servit el seu lloable propòsit, és evident -per aspectes que comentarem després- que els seus dies s'acaben i que la societat ha de reestructurar-se. Hem d'adonar-nos que vivim en un món obert, sense fronteres reals. El que hi ha són recursos i dipòsits d'energia pertot arreu, tot això dintre d'un ecosistema que no podem ignorar. Es necessita un sistema per a collir i utilitzar tot això, tenint-lo sota control de la forma més eficient i intel·ligent possible, deixant de costat el sistema monetari i creant en canvi una economia basada únicament en recursos. Com va dir Jacque Fresc, no hauríem de preguntar-nos "Quant costa?", sinó "Tenim els recursos?".

Amb això, el moviment vol deixar enrere les conductes competitives perjudicials que tenim ara i abordar el món des d'un punt de vista basat en la informació que podem treure del nostre entorn de forma objectiva, fent ús dels nostres coneixements tecnològics per a aprofitar els recursos del nostre planeta; i per a tot això, es necessita un sistema específic. Un govern, amb la definició que tenim del mateix a dia d'avui? En absolut. Això ja ho vaig explicar breument en un article sobre el poder:

"Però, precisem d'un govern com ho entenem avui en dia, d'un cap controlant el sistema polític establert? No necessàriament: seria suficient amb un sistema econòmic (administració de béns) informàtic supervisat per tècnics i científics que simplement s'ocuparia de la gestió i organització dels recursos de la Terra, de la construcció i de tota la resta de finalitats merament objectives. Al cap i a la fi, què més cal decidir? Despeses financeres, que és al que es redueix la política avui dia, tenint en compte que la guerra, les relacions internacionals i la construcció d'infraestructures públiques també persegueixen o es basen en finalitats econòmiques? En un món sense desigualtat social, en un món en el qual el poder no recau sobre ningú, per a què es necessita un sistema monetari? Ens aniria perfectament amb una economia que es basés únicament en els recursos i no en els diners".

L'economia basada en recursos és el sistema que proposa Jacque Fresc, un dissenyador industrial, enginyer social i científic generalista de 94 anys. Després de la gran depressió d'Estats Units, on hi havia recursos però en estar tot en fallida no en podien fer ús, es va adonar que alguna cosa no funcionava, i que calia canviar el sistema. Va crear l'organització The Venus Project, i (amb l'ajuda de Roxanne Meadows des dels anys '70) duu ja molt temps desenvolupant i expandint les seves idees. Duen dècades treballant per a establir mètodes tècnics i sistemes educatius que puguin dur a una transició social, des dels seus cicles actuals de guerra, pobresa perpètua i corrupció, fins a un disseny social millorat basat en l'alineació amb l'entorn, esperit pràctic, màxima eficàcia i -els punts més crítics- un nivell elevat de vida, llibertat personal i benestar no només per a una certa nació o classe, sinó per a tota la família humana. La materialització d'aquestes idees generals pren forma en un nou disseny social posant-nos al dia en els nostres coneixements; o sigui, un sistema que deixa enrere tot el bagatge evolutiu de la nostra cultura i tradicions i marca la línia d'un "ara, i cap a endavant". Aquest és un punt molt important: no es tracta d'un sistema, societat i/o cultura establerta o final, sinó emergent, ja que aquest és el nostre estat natural, i així és fins i tot avui dia, encara que el sistema ho reprimeixi. Dita d'una altre manera, la fi de la societat és seguir progressant, es basa en avançar; mai podrem arribar a la perfecció, però podem prendre aquesta direcció en comptes de crear una societat final de forma fictícia. I és fictícia: els canvis ocorren volguem o no. A això se li diu pressions biosociales; no és Stalin, ni Marx, ni Bush, ni tampoc Fresc, sinó les condicions del moment.

Lincoln no va alliberar als esclaus. Les condicions van ser les que van fer deficient a l'esclavitud -Escac Fresc

En resum, l'economia es basa en recursos en comptes d'en comerç. Tots els béns i serveis estan disponibles sense l'ús de diners, crèdit, abonat, intercanvi o qualsevol altra forma d'endeutament o servitud. La finalitat d'aquest disseny social és alliberar a la humanitat de les ocupacions o professions repetitives, mundanes i arbitràries que no tenen rellevància real en el que concerneix al desenvolupament social. També s'encoratja un nou sistema d'incentiu que se centra en la realització pròpia, educació, consciència social, i creativitat, en contraposició a les finalitats egoistes, superficials i falses de l'adquisició de propietats i poder que dominen avui dia. Al no haver comerç sinó accés, és obvi que la propietat desapareixeria, no perquè un estat vulgui controlar més el seu comerç, sinó perquè al no haver escassesa la raó per a la propietat desapareix, i amb ella l'estratificació i la pobresa:

Els caçadors tenien milers de fonts salvatges de menjar amb la qual subsistir. L'agricultura ho va canviar tot, creant una dependència esfereïdora en unes poques dotzenes de fonts de menjar... L'agricultura va permetre l'emmagatzematge de recursos excedents i, per tant, va crear inevitablement l'emmagatzematge desigual dels mateixos, l'estratificació de la societat i la invenció de les classes. D'aquesta manera va permetre la invenció de la pobresa. -Dr. Robert Sapolsky

L'escassetat d'avui en dia es pal·liaria amb una sostenibilitat real. Declarant a la Terra i els seus recursos patrimoni comú de tota la humanitat, no hi hauria més invasions territorials, no necessitaríem exèrcits i armades, no necessitaríem presons o policia. Tot això solament es necessita en una societat orientada cap a l'escassetat. Avui en dia tenim la tecnologia, els recursos i el coneixement suficient com per a resoldre la majoria d'aquests problemes; però per a fer-ho, hem de desafiar al grup dirigent.

Quan la classe dirigent usa el terme "sostenibilitat", es refereix a sostenibilitat per a ells. No té molt sentit preocupar-se d'això en aquest sistema. Els metges guanyen molts diners tractant el càncer, però si aconsegueixen una cura el seu nivell de vida baixa. On està el sostenible? Com veieu, per a alguns el sofriment humà és avantatjós. Els psicòlegs tracten a gent amb problemes. Però si criessis als teus fills en una societat entenimentada, no tindries problemes, excepte per danys genètics, i encara en aquest cas existeixen ajudes. Qualsevol psiquiatra que t'adapti a aquest sistema ha de ser un ignorant. Tots els especialitzats en psiquiatria estan desperdiciando la seva vida. -Jacque Fresc

Quan la classe dirigent usa el terme "sostenibilitat", es refereix a sostenibilitat per a ells. No té molt sentit preocupar-se d'això en aquest sistema. Els metges guanyen molts diners tractant el càncer, però si aconsegueixen una cura el seu nivell de vida baixa. On està la part sostenible? Com veieu, per a alguns el patiment humà és avantatjós. Els psicòlegs tracten a gent amb problemes. Però si criessis als teus fills en una societat més entenedora, no tindries problemes, excepte per danys genètics, i encara en aquest cas existeixen ajudes. Qualsevol psiquiatra que t'adapti a aquest sistema ha de ser un ignorant. Tots els especialitzats en psiquiatria estan desaprofitant la seva vida. -Jacque Fresc

La idea de la sostenibilitat no ha de tenir més limit que l'equilibri entre la nostra supervivència i la del nostre ecosistema, al qual podríem denominar la quarta família del nostre instint de supervivència (sent les tres primeres nosaltres mateixos, les nostres famílies i amics, i finalment l'espècie). Com menys capacitat de raciocini té un animal, més es tanca sobre si mateix per a sobreviure; no entén la complexitat de l'entorn i per tant el seu únic mitjà per a subsistir és només considerar vital la seva pròpia existència. En canvi, no ocorre així amb tots, i si fins i tot els animals arriben a actuar a llarg termini instintivament (protegint a la família i a l'espècie), nosaltres sens dubte podem adonar-nos que depenem de l'ecosistema a llarg termini, sobretot si l'explotem així. Però hem de protegir l'entorn de debò, sense barreres econòmiques.

Per exemple, penseu en la gran despesa de recursos que causa el comerç d'importació i exportació: actualment, importem productes des de sud américa o Àsia, i en matèria de recursos el transport ho fa molt més "car", encara que tenint el sistema monetari com base sigui més rendible (de forma fictícia, ja que ens passarà factura), pel poc que paguen als treballadors en aquests llocs, entre altres factors. En canvi, tal despesa de recursos és absolutament innecessari. El transport de recursos a llargues distàncies ha de reduir-se al mínim: fins a on sigui possible, les ciutats (dissenyades des de la base per a això) haurien de funcionar com petits mons auto suficients, en les quals el transport de recursos solament tindria cabuda en casos realment necessaris. No hi hauria duplicitat de productes, no hi hauria obsolescència planificada (ni obsolescència percebuda), i tampoc tindríem la immensa quantitat de desaprofitaments que veiem a dia d'avui: seria un sistema realment sostenible.

És en aquest moment aproximadament quan la gent treu a la llum els dos únics punts que realment mereixen la pena discutir. No puc estendre'm, per tant no em molestaré a respondre als dubtes o acusacions patètiques que ronden per la xarxa; els quals etiqueten a l'economia basada en recursos de comunisme, colectivisme, una altre classe de liberalisme (?), anarquisme o nou ordre mundial (o també anti-nou ordre mundial, que més donarà) no semblen comprendre el que són cap d'aquests sistemes econòmics, polítics i ideològics. Per començar, en tots s'empra un sistema monetari i el seu inherent sistema de valors competitius, encara que sigui en mètodes primitius d'intercanvi; en aquest nou sistema el que hi haurà serà accés, amb l'única frontera natural: la capacitat de la Terra i els seus recursos.

Però no són els diners en si mateixos amb el que la gent més raonable té un problema, sinó amb el que anomenen "naturalesa humana". I és aquest el quid de la primera qüestió. Encara que molts dels que no tenen prejudicis massa greus ens segueixen fins a aquí, tard o d'hora solen treure la bandera de "Si, una utopia molt bonica, però l'ésser humà és corrupte per naturalesa, per tant òbviament corrompria aquest sistema". Aquí apunta la seva cua la suposada guerra perpètua entre la naturalesa i la societat; l'innat i genètic versus el que aprenem de l'entorn; el que els angloparlants anomenen "nature vs nurture" o naturalesa vs formació. No existeix tal cosa: el que aprenem i les disposicions que dicten els nostres gens estan estretament entrellaçats; no hi ha guerra, no hi ha "versus". És evident que els gens marquen el nostre desenvolupament, però també està provat que l'entorn pot afectar a aquests. No hi ha separació possible.

Com s'explica en l'última part de la conferència de Peter Joseph a Gran Bretanya, és molt cert que l'economia basada en recursos no funcionaria sense una societat adequada, sense una "teràpia social" prèvia. Al contrari del que molts creuen, no és impossible sobreposar-se a les ideologies, identificacions i dogmes tradicionals que la cultura establerta ha esculpit en pedra com finals (en contraposició a la cultura emergent de l'economia basada en recursos). Em temo que els que pensen que l'ésser humà és de naturalesa fixa i rígida estan molt equivocats: la conducta humana no és immutable. Aquest punt és molt important, ja que segons aquesta lògica mediatizada, si l'ésser humà és immutable, també ho és l'estructura social i cultural.

"La major revolució de la nostra generació és el descobriment que, canviant les actituds interiors de les nostres ments, els humans podem canviar els aspectes exteriors de les nostres vides" -William James

Però a veure, què és la cultura? Ni més ni menys que un conjunt d'actituds, valors, finalitats i pràctiques compartides que caracteritzen a un grup. Les nostres diferents llengües, estratègies socials de supervivència, percepció de la bellesa, tradicions que perpetuem, mites urbans... tot això dóna forma al nostre pensament i personalitat, tot això existeix arran de la cultura i la societat en la que naixem. I, si bé mai hem tingut abundància i per això mai s'ha fet una mica similar al que aquí es proposa, tots aquests aspectes de la cultura sí que han canviat al llarg de la història.

Si ho mirem bé, tot el que pensem i diem se'ns ha presentat primer (d'una forma més o menys directa), tot és una acumulació d'experiències. La naturalesa està dins l'entorn, i la naturalesa afecta a l'entorn. Per tant, és obvi el gran efecte que aquest últim té en el nostre comportament. Això sí, amb això no vull dir que no estiguem "cablejats" d'una forma específica en el nostre cervell, que no tinguem imperatius biològics. Com vaig escoltar dir en la conferència anteriorment esmentada, per molt que intentis ensenyar a parlar a un gat, aquest no ho aconseguirà.

Desgraciadament, d'aquí ve la idea absoluta que les conductes corruptes de la humanitat són genèticament imposades. Això és el que busca precisament la biologia de conducta: trobar el "gen criminal". En altres paraules, que la gent és o pot ser dolenta per naturalesa. Això no és més que una forma extremadament simplista d'explicar el comportament humà, no molt diferent de la dualitat del "bé i el mal" i la "llum i foscor" que ens arriba tradicionalment des de la religió i altres pensaments supersticiosos primitius. Per tant en aquest cas, el gen ha substituït al dimoni que posseïa a la persona fent-la malvada i sense control sobre les seves accions.

Per contra, això no és així: està més que provat que els gens no fan tal cosa. Són vitals i en efecte imperatius en alguns casos (els necessaris per a qualsevol ésser viu: el sistema nerviós, etcètera; i les alteracions genètiques extraordinàries, que duen a malalties -ara- incurables), però no causen conductes realment. Com va dir el Dr. Robert Sapolsky

"Els gens poques vegades es tracten d'inevitables, especialment en el que concerneix als humans, el cervell o la conducta. Es tracten de vulnerabilitats, propensions i tendències".

Al final, la genètica produeix propensions, però és l'entorn el que les dispara, sobretot en el camp de la conducta. Com va exemplificar Peter Joseph, que tinguis el gen de la depressió no significa que vagis a deprimir-te. Ha d'haver un estrès en l'entorn perquè la predisposició a la malaltia es dispari. No fa molt que s'ha rebutjat la idea que la testosterona duu a la violència per se; són fets relacionats entre si, però per molta testosterona que tinguis en el cos, si gens et duu a comportar-te de forma violenta, la testosterona no es dispararà. Recordeu que res és blanc ni negre, sinó gris, pel que si trobeu quelcom absolut, el més segur és que sigui la simplificació d'una explicació racional molt més complexa.

De fet, succeeix també que l'entorn sobreescriu les predisposicions que sempre s'havien considerat elements "de sèrie": per exemple, farà un parell d'anys van extirpar un gen clau per al sistema neurotransmisor d'un ratolí, centrant-se en l'aprenentatge i la memòria, deixant-lo així en un estat greu de retard mental. En canvi, després de ficar-lo en un entorn altament estimulant, amb el temps el ratolí es va sobreposar a moltes de les seves discapacitats d'aprenentatge. Sembla un exemple massa específic, però això significa que -sempre que hi hagi una base intacta sobre la qual construir-los- un entorn adequat és capaç de restablir camins neuronals.

Amb tota aquesta explicació només volia arribar a una conclusió: l'educació dicta a la naturalesa (la naturalesa forma part de l'entorn), i si podem canviar, també pot fer-ho la societat, amb la "teràpia social" apropiada. En altres termes: l'excusa de la "naturalesa humana" no és vàlida, perquè els éssers humans no som inherentment avariciosos, competitius o corruptes; simplement, el nostre instint de supervivència ens pot dur a fer qualsevol cosa si existeix la necessitat, si hi ha escassetat. En canvi, amb abundància, gens d'això existeix, ja que aquestes propensions no es disparen. És difícil sobreposar-se a aquestes tendències socials, però si podem fins i tot -amb molt de temps i esforço- modificar el que considerem innat, l'educació adequada pot ocupar-se d'ensenyar aquests nous valors i idees sense massa dificultat. N'hi ha prou amb aprendre'ls abans que la degeneració del sistema actual ens afecti massa; fins i tot llavors, és possible donar la volta a l'assumpte -simplement, és més difícil.

Tinguem en compte llavors que, amb la desaparició d'aquestes tendències de conducta aberrants, és obvi que el sistema legislatiu desapareixeria a causa de la seva inutilitat; una vegada establertes en la pràctica les bases per a aquest nou sistema, deixaria d'haver lleis, per a ser substituïdes per un sistema de conducta no necessàriament escrit; les lleis et diuen "no facis tal cosa", però no t'expliquen perquè ni les conseqüències socials després de l'acte. Aquestes normes de conducta serien la base educativa de la societat, ja que estarien basades en aspectes objectius i mesurables: sostenibilitat, comprensió de la conducta humana, la relació natural recíproca entre tots els éssers vius i l'entorn... tot això substituiria a les lleis moltes vegades arbitràries i basades en valors rendits al sistema monetari.

Les conseqüències d'aquesta classe d'educació? No solament desapareixeria el sistema legislatiu, si no amb ell -òbviament- el sistema jurídic i penitenciari. Encara que tot això es pot donar per fet en certa manera, ja que hem deixat clar que no hi hauria cap govern amb el poder per controlar aquestes institucions, molts no són capaços de comprendre, per exemple, què faríem amb els presos. I el problema d'aquesta pregunta és que es planteja des d'un punt de referència molt superficial: la pregunta no és què faríem amb la població reclosa sinó, com podem evitar que hi hagi població reclosa?

Doncs bé, tenint en compte que la gran majoria de delictes i fins i tot crims els causa els diners directament, no és difícil de plantejar-se'l. La resta es limitaria a individus amb problemes mentals, que sincerament, no haurien d'estar en una presó, sinó en un centre d'educació, tractament psíquic o com vulgueu anomenar-lo. De fet, tots els criminals i també els que no hem comès delictes greus estem alienats fins a cert punt per la neurosi que provoca l'entorn actual; però de nou, res és blanc ni negre, i la gradació és extensa en aquest àmbit del comportament humà. Anem més enllà, ja que moltes de les esmentades malalties són per complet ambientals o almenys les dispara l'entorn: sense un entorn que els hi provoqui estrés, aquestes no apareixeran.

Hi ha un home anomenat James Gilligan, director d'un centre d'estudi de la violència a Harvard, que a més de ser acadèmic és un psiquiatra de presó, i ha parlat rutinàriament amb homes violents, arribant a tenir un coneixement íntim, de primera mà, de l'assumpte de la violència. [...]

Al parlar del moviment o del Venus Project, la gent acostuma a treure a la llum l'assumpte de la violència associada amb la gelosia i altres neurosis en les quals la gent mata per raons d'ego, al·legant que no té res a veure amb el sistema monetari. Primer, és important comentar que la immensa majoria de gent a la presó i que comet algun acte ofensiu per a la societat (al voltant del 90-95% als Estats Units), ho fa per diners. Per descomptat, la relació amb les drogues és indiscutible en la població reclosa, particularment en aquest país: si no m'equivoco, més de la meitat dels delinqüents ho són per assumptes de narcòtics i no són violents. [...] No és un acte criminal, i no és ofensiu per a la societat comparant-lo amb els altres; un addicte a l'heroïna no està robant ni matant a ningú. És cert que molts podrien arribar a fer el que sigui per aconseguir la seva dosi, però en aquest cas la causalitat es basa en un problema de salut fisiològica i mental. El cas és que és demostrable: el 90% dels crims els causa un problema amb les drogues o bé els diners.

La resta és més complex, i és per això que volia mostrar una cita del tal James Gilligan. Afirma el següent en l'assumpte de la conducta i les personalitats violentes amb les quals s'ha trobat:

Quan pregunto als reclusos amb els quals treballo per què han assaltat a algú, sempre em diuen el mateix: "em va faltar al respecte". L'expressió de "faltar al respecte" és tan central en el vocabulari, sistema de valors morals i psicodinàmica d'aquests homes crònicament violents que ho han abreujat en el terme d'argot "em va faltar". Encara no he vist cap acte greu de violència que no sigui provocat per l'experiència de sentir-se avergonyit i humiliat, faltat al respecte i ridiculitzat, i que no representés un intent de prevenir o desfer la pèrdua de fe en si mateix, sense importar el càstig, fins i tot si inclou la mort. No podrem comprendre'ls si no ens adonem que realment prefereixen matar o ferir (a uns altres o a si mateixos) que viure sense orgull, dignitat i amor propi. Literalment, prefereixen la mort al deshonor"

El que Gilligan dóna a entendre al final d'aquesta cita és que hi ha una condició ambiental molt potent; en aquesta societat tenim un problema amb les nocions d'humiliació i respecte, un problema que el sistema perpetua. En altres paraules, no es pot descartar la conducta criminal per la presumpció que són "dolents o bons". Existeix un atribut psicològic extremadament decisiu. -Peter Joseph & James Gilligan

Abans he dit que acostumen a sortir a la llum dues formes d'intentar rebatre aquests arguments una vegada arribats a cert punt, però el segon no és realment una refutació, sinó un dubte, una pregunta que precisa del que ja he parlat per a rebre una bona resposta, la qual és, al seu torn, vital per a comprendre al complet l'economia basada en recursos. La gran pregunta és: "I què faré jo en aquesta societat?"

Per a respondre, aprofundiré en el nou sistema de valors i pràctiques adequades que he comentat anteriorment, i afegiré encara més pes al gran dubte de la destinació de les professions: l'automatització. Encara que ja hem comentat de passada la importància de la tecnologia en el nou sistema, no està de més recalcar que la creixent automatització acabaria per fer-se càrrec del primer, segon i tercer sector d'ocupació. Bé pot sonar utòpic, però si analitzem la corba exponencial d'aquest avanç, no hi ha dubte que el que s'ha dit succeirà tard o d'hora: en els últims cent anys, el creixement de la producció en els dos primers sectors ha anat creixent al mateix temps que l'automatització s'obria camí, mentre que l'atur creixia perillosament. A aquest concepte tan terrible per als economistes se'l coneix com "atur tecnològic", i molt aviat ens durà a un dilema irresoluble dins del sistema actual: tots aquests treballadors han anat a parar al tercer sector, però ara que aquest comença a automatitzar-se també, a on aniran a parar? Enlloc.

Abans d'explicar la catàstrofe resultant, frenem una mica, perquè hi ha qui diu que el tercer sector mai desapareixerà del tot; i és cert, no ho farà ni en aquest ni en cap altre sistema, en certa manera. No del tot. En canvi, molts més treballs dels que la majoria creu podrien automatitzar-se avui mateix; no diguem ja si es donés via lliure al progrés científic sense l'obstacle del finançament de laboratoris. Les màquines poden ocupar la majoria dels nostres treballs de manera més ràpida, eficient i menys problemàtica. De fet, Jacque Fresc va posar uns quants exemples molt específics que il·lustren perfectament al que em refereixo:

"Desapareixerien moltes professions. Seria molt fàcil transformar a un advocat en un programa portàtil; si volguéssiu alguna resposta en temes legals actuals, això podria fer-se en una hora i mitja aproximadament. Igualment amb els metges de diagnòstic. Per exemple, a un dermatòleg li ensenyen imatges reals de malalties de pell en l'escola de medicina; han de recordar les imatges. [...]En realitat, no fa falta més que fotografiar totes les malalties de pell conegudes, i usar un escànner per a diagnosticar la malaltia. No necessites dermatòlegs [diagnòstics, no investigadors]; desapareixerien.

Moltes professions desapareixerien. En realitat, podríem desfer-nos del 80% de les professions; els empresaris no farien falta en el futur. No hi hauria accionistes; no fan res pel món. No hi hauria polítics; no saben que fer, són empresaris o advocats, i no tenen ni idea de com resoldre problemes. Pregunta a qualsevol polític i veuràs que no sap com prevenir que els automòbils xoquin, que les nacions vulguin matar-se entre elles, ni saben com disminuir el crim. L'única cosa que fan és posar un cartell de "Digues no a les drogues"; cal ser idiota per a fer tal cosa: sempre que pugui guanyar-se diners amb això, es vendran drogues".

Però tornem a les conseqüències de l'atur tecnològic, seqüeles que seran catastròfiques si no ens ens plantejar seriosament un canvi radical de sistema. Hem d'entendre que segons el pensament actual, els treballadors són sobretot consumidors a nivell soci-econòmic; si no poden comprar, es tornen figurants inútils en la cadena de consumició. Quan es diu que l'oferta ha cobert la demanda, la gran majoria pobre del món no entra en l'equació, ja que no tenen poder adquisitiu i per tant no poden demandar res.

Però, llavors, per què no eviten les empreses o els governs que això passi? Perquè ells pensen a curt termini, i a curt termini l'automatització suposa un creixement colossal de la producció i productivitat: les màquines no requereixen tantes cures com els humans, treballen amb més eficàcia, i la seva constància de treball és virtualment impecable; una ganga que no ignoraran (i no ignoren), i menys encara quan no semblen haver de preocupar-se massa per l'atur tecnològic al tenir en mà el tercer sector... fins que sigui massa tard i l'atur sigui tan gran que, sense consumidors, l'economia s'esfondri definitivament.

"Què passarà si seguim automatitzant la producció i acomiadant a més i més gent? Molt aviat, quan gairebé tots els treballs humans estiguin automatitzats, la majoria no tindrà el poder d'adquisició necessari per a comprar productes. Per tant, perquè produirà una fàbrica automòbils, tot i la gran productivitat que li aporta l'automatització, si la gent no pot comprar-los? I llavors que passa? El sistema mor. El sistema de lliure empresa era genial fa cinquanta anys, o potser fins i tot trenta, però ja no és adequat. [...] Arriba al seu final. I quan ocorri, apareixeran protestes i disturbis, i el crim creixerà. No m'agrada la idea, però és el que segurament succeirà. I si és així, apareixerà una dictadura militar, un sistema que arriba quan el govern no pot manejar a la majoria de la població. A aquesta dictadura li tinc una por esfereïdora, i per això precisament existeix el "Projecte Venus", per a mostrar una possible alternativa al caos social".-Jacque Fresc

Suposem que després del crack es proposa aquest nou sistema de gestió (tant social com individual) com una solució tangible, en comptes de posar pedaços al sistema com s'ha vingut fent en els últims anys. Abans plantejava vagament la noció que, sense sistema monetari, totes les ocupacions que tenien a veure amb ell desapareixerien, a més d'uns altres que no tindrien lloc en una societat més sana; i ara afegim el pes de l'automatització i l'atur tecnològic que causa. Així que tornem a la gran pregunta: què faríem en una societat sense -presumptament- ocupacions? Quina seria la nostra utilitat? Com ocuparíem el nostre temps?

Primer hem d'eliminar la noció tan mediatitzada que el nostre treball ens defineix, que aquest ens proporciona una utilitat com éssers vius; si ens pregunten qui som, respondrem amb els nostres noms i ocupacions, aspectes que no ens defineixen en absolut en la majoria dels casos. En canvi, no m'estendré en aquest punt, tenint en compte que no pretenc escriure un assaig filosòfic sobre la vida i què és el que som. Però us puc dir el que no som: no som la figura material després d'un lloc de treball. A dia d'avui existeix una orientació de valors grandiosa que entra en acció amb la humiliació. Què em dieu de la gent que preferiria suïcidar-se a perdre la seva feina? Caps que no poden aguantar acomiadar a desenes, centenars o milers d'empleats, col·legues i amics; els quals maten a tota la seva família perquè han perdut les seves feines... tal cosa només pot ocórrer en una societat malalta.

I no, tampoc ens defineix el que comprem i consumim; aquesta sembla una afirmació habitual, però ni tan sols els que ho mantenen acostumen a adonar-se de les ramificacions del consumisme. Podria dir-ho de mil maneres diferents, però he trobat una gran explicació de l'iniciador del moviment respecte a com funcionaria el sistema de gestió en una economia basada en recursos en contraposició amb els sistemes actuals que servirà per a arribar on vull:

"No hi ha propietat: el sistema es basa en l'accés, el que significa que la duplicació de productes disminueix dramàticament. Per exemple, els automòbils s'usarien com a mínim dos terços menys, ja que en comptes d'apropiar-se'ls, es compartirien. La diferència és vital. Diria que l'accés és similar a com funcionen les biblioteques avui dia: si necessites una càmera, l'agafes prestada. És la càmera més versàtil que pot fer-se en aquest moment, usant els materials més avançats i amb la màxima resistència possible.

Després està l'assumpte de l'estil i els gustos. La comunitat publicitària perpetua aquest concepte per a fer-te sentir que en això hi ha alguna transcendència cultural o identificació personal amb el producte; gent que es passeja amb logotips a les seves samarretes i rellotges Rolex, perquè creuen que això té algun significat, creuen que els defineix ---i el més malaltís és que així és, ja que existeix un sistema de classes. En canvi, aquest sistema és artificial de cap a peus, generat per a servir la funció de l'ortodòxia establerta. Per tant, la pròxima vegada que vegis a algú lluint una marca, pot ser que vulguis explicar-los que en realitat són un anunci gratuït errant per a les corporacions que van crear el producte. S'ho tenen ben muntat: Nike, Polo, Tommy Hilfiger... és fascinant: la gent duu aquestes peces de marca i creuen de veritat que és "guay", sense adonar-se que el que realment són: prostitutes errants".

Dit això, és evident que en una societat amb un interès esclaridor i creatiu com a base, la gent s'inclinaria per ocupar el seu temps en la investigació científica de qualsevol camp i en qualsevol forma d'art (encara que la ciència i art no han de separar-se necessàriament); aquestes manifestacions de l'activitat humana prendrien una tendència molt més desinteressada i creativa sense l'incentiu econòmic pel mig. A més, d'aquesta manera ens lliuraríem de les infinites repeticions i còpies mancades d'inspiració de moltes obres, de coneixements científics filtrats per idees primitives per al supersticiós (de nou, el gen del mal com causant absolut), i moltes altres desfiguracions que les arts i les ciències pateixen avui dia.

Respecte al mèrit pel treball que ha desencadenat en els drets d'autor, he de dir que arribarà un dia en el qual haurem renunciat a la propietat com l'entenem actualment i entendrem que les nostres idees no són del tot pròpies, sinó que són el producte d'una acumulació d'experiències i aprenentatge; el mateix Sir Isaac Newton va dir que si va poder arribar tan lluny va ser perquè s'havia recolzat en els muscles de gegants, i aquesta és la idea que hauríem d'adoptar. De nou, no oblidem que no estem sols en aquest planeta. Acaparar-te les idees que se't han ocorregut no és molt diferent a embotellar i vendre l'aire que tots respirem... la qual cosa -preocupantment- sona cada vegada menys a exageració i més a negoci rendible del futur proper.

Però estic segur que haurà sorgit aquí un altre dubte al parlar d'artistes, tècnics, educadors i científics que treballen pel plaer de treballar; ni més ni menys, una pregunta que està patent en el tema de les ocupacions, connectada a més a la convicció errònia de la naturalesa humana com a factor absolut: l'incentiu. En efecte, molts hauran tret de nou el cartell de "PERILL: Utopia en camí!", i tenint en compte la gran contaminació d'aquesta noció pel punt de vista mediatitzat, no els culpo. Cal comprendre un punt molt important: sí, la propaganda de sistemes econòmics tals com el capitalisme manté que per al progrés d'una societat sana ha d'haver un gran incentiu: l'ànim de lucre. Si això fos cert, i com ja va dir Churchill sobre la democràcia, el capitalisme seria "el pitjor sistema, llevat de tots els altres".

És una sort llavors que això no sigui cert: l'ànim de lucre no és l'únic i ni per remei el millor incentiu. Al cap i a la fi, els majors descobriments de la ciència no s'han fet per l'afany d'enriquir-se, sinó per la curiositat natural del ser humà, aquesta característica que tots compartim al néixer i que aquesta societat tendeix a aixafar i desaprofitar en la majoria de nosaltres, convertint-nos en part de la massa que es deixa dur pel corrent. No és culpa de cap individu; el sistema de valors actual ens força a voler diners i necessitar-ho per a viure, així que ens aprofitem d'això com podem.

En canvi, si des de la mateixa base del sistema social s'encoratgés -com ja hem dit- a l'esperit creatiu i d'investigació, estaríem envoltats d'incomptables Leonardo da Vincis, com a mínim en intenció i esforç. De totes maneres, encara que certament hi ha qui neix amb més facilitat per a aprendre i exercitar certs aspectes de la intel·ligència, la gran majoria tenim bàsicament la mateixa capacitat innata; després estan els pocs que es troben per sota o damunt de la mitjana. Però són pocs.

A la curiositat, aquest incentiu inherent del èsser humà (recordem que l'ànim de lucre no és un principi innat, sinó un fabricat per la societat), l'acompanya aquesta altra característica que tots compartim: l'anomenat "instint de supervivència", que com ja vaig treure a relluir en el meu article sobre respecte per la vida...

[...]és l'únic instint absolut que pertany realment a la naturalesa humana i no l'influencia la societat; d'altra banda -i com ja vaig dir- la genètica produeix propensions no absolutes i és l'entorn el que les dispara. Podria dir-se que l'afany per sobreviure (primer un mateix, després els més propers) és l'únic "egocentrisme innat" i no social.

Aquesta consciència del jo com individu és el que alguns entenen al llegir respecte al moviment social; i uns altres entenen justament el contrari, que es tracta d'un intent de "ment rusc", per així dir-ho. La veritat és que ambdós conceptes són inseparables, i per això mateix suposen un gran incentiu a l'hora de portar a terme una economia basada en recursos: el que tu creus o descobreixis com individu, ja sigui una obra d'art o un avanç científic, et satisfarà a tu com individu, però l'apreciació que tindràs per la societat en tal sistema(la rellevància social) et durà a voler compartir la teva idea amb els altres; si creus millorà una mica la teva vida en algun aspecte, ho compartiràs, però no per una "bondat" màgica sense causa, sinó perquè t'interessa per a sobreviure com a individu, com a membre del teu entorn pròxim i espècie, i també com a ésser viu que afecta a l'entorn que t'envolta. En altres paraules: el teu egocentrisme innat s'estén quan el raonament et duu a concloure que, d'una forma o altra, en el teu ego no solament estàs inclòs tu com a individu, si no també els altres i l'entorn, dels quals depens per a la teva supervivència personal, tant a curt com a llarg termini.

Si aconseguim ser només un en societat sense perdre el nostre individualisme a nivell personal, aconseguirem que el sistema de valors recíprocs i igualitaris proposat floreixi; no es tracta d'un somni impossible, sinó d'un sistema tangible, organitzat de tal manera que es tenen en compte els nostres coneixements contemporanis i amb el ferm objectiu de seguir progressant. Recalco que no es tracta d'una utopia, ja que ni molt menys és un sistema perfecte, i sens dubte apareixerien nous problemes; el que ocorre és que, simplement, aquest sistema és més efectiu i moltíssim menys neuròtic.

Si encara després de llegir aquest text tens preguntes i temps de sobres perquè te les responguin, et redirigeixo al documental Addendum* (doblat o subtitulat al castellà) per a una comprensió basica del funcionament inherentment corrupte dels sistemes actuals i la visió de la solució proposada per The Venus Project. En canvi, si estàs de veritat interessat i/o els teus dubtes són molt concrets, et recomano llegir -encara que sigui per damunt per a trobar les teves respostes- la guia estesa del moviment, amb observacions de gran interès per a tots (disponible en castellà). Encara que la versió simplificada en vídeo d'aquesta mateixa guia (subtitulada) pot ser-te útil, l'anàlisi de tots els conceptes és molt més generalitzat, i també rebatible sense les fonts que sí trobaràs en la guia escrita. Si després segueixes interessat, a través de la pàgina web del moviment social trobaràs enllaços a diverses conferències. A més, pròximament crearé un altre article amb notes aclaridores i un resum dels pilars principals en els quals es basa aquesta societat proposada; aquí els he exposat de forma progressiva, però al no haver separació clara de conceptes, crec que és necessària una altra entrada, en la qual tot quedarà molt més clar en explicar-se fil per randa.

D'altra banda, si no tens el temps suficient per a fer res del suggerit però tanmateix vols respostes, comenta sota aquesta entrada i faré tot el possible per a esclarir els dubtes que tinguis.

Sigui quin sigui el cas, gràcies per llegir-me.

*Aquesta nota és meva, en aquest paràgraf hi ha tot un seguit d'enllaços que jo no poso, si algú els vol veure que vagi a la pàgina original.