La glòria dels caiguts

El primer hivern fou el més dur, la mortaldat infantil ens acompanyà en aquelles jornades, el meu germà petit fou una de les víctimes de la fúria de la naturalesa, tota la comunitat plorà els morts, i, una vegada més, vaig demostrar que era més resistent del que hom poguera pensar. Però si és ben cert que l'hivern ens dugué la cara més amarga de la natura, també ens desempallegar de les partides de cristians que anaven i venien en recerca de més poblacions com la nostre a les quals “evangelitzar”, de fet al llarg del temps anaren disminuint, però amb les primeres nevades desaparegueren sense deixar rastre.

Els anys passaren i la comunitat es consolidà com el que ara era, nòmades, la comunió amb la natura, si bé sempre l'havíem tingut, ara era molt més forta, tots érem molt més conscient del que significava ser part d'allò, fet i fet la nostra supervivència depenia de la dels animals, sense ells, no teníem caça. El meu pare em va ensinistrar en l'ús de l'arc i el ganivet, jo hi vaig posar tot el meu esforç, però malauradament no tenia la seva traça ni la del meu difunt germà gran, ell sempre fou qui més semblança amb el nostre progenitor tingué. Però mon pare era un home molt racional i gens pessimista, mai demostrà desesperació amb el meu aprenentatge, ans al contrari, ell fou qui m'animà en els moment difícils, i els meus esforços a la fi donaren fruit. Però malgrat tot, la meva debilitat a la llum i la meva deficiència visual, eren un llast dur de portar i que dificultava les meves tasques, potser aquella llosa fora el que forjà la meva determinació i la meva voluntat, obligant-me a esforçar-me el doble per aconseguir el mateix que la resta, obligant-me a treure forces de flaquesa, obligant-me a crear una voluntat de ferro per tal de dur endavant tot allò que em proposés. 

Jo ja era en plena adolescència quan divisarem de nou noves partides cristianes en la seva abominable tasca d'acabar amb tot vestigi de les velles creences, de fet, més tard sabérem que aquells – com els que ens atacaren a nosaltres – eren membres d'una facció cristiana, la missió de la qual era eradicar amb sang i foc tot allò que ells denominaven pagans, o més sovint, heretges. Però no només el fred, la gana o l'acer podien ser les causes de mortaldat entre nosaltres, la marca de la malaltia també ens podia atacar, i així ho feu. Vingué no se sap perquè i sense avisar, i se'n dugué a la terra dels morts a ma germana, la pobre duia dies amb una pal·lidesa fins i tot superior a la meva, unes grans bosses als ulls i deliris molt forts cap a la fi d'aquell turment. No en fou la única víctima, dues persones més caigueren sota les urpes de la malaltia, els seus cossos foren cremats seguint els nostres ritus funeraris, potser aquell va ser el nostre error, l'error que més endavant ens costaria molt car.

El destí volgué que creuéssim de nou els nostres camins amb els nostres enemics, amb aquells que ens volien morts per glòria i gràcia del seu nou i patètic Déu. Varem presentar batalla ferotge, ells eren més, però nosaltres controlàvem millor el terreny, moure's en la natura era natural entre nosaltres, de fet era el nostre dia a dia, i ens coneixíem la zona molt bé. L'espessor del bosc dificultava que les fletxes i sagetes dels nostres adversaris ens fessin blanc amb facilitat, el cos a cos es feu inevitable i la sang corregué com rierols després del desglaç, érem pocs i mal armats, però el nostre esperit indomable i el nostre fort instint de supervivència en insuflava forces, de ben segur que el Valhalla va obrir les seves portes a aquells dels nostres que moriren aquell dia, Odin pogué està ben orgullós del nostre temple i ferocitat. Allò fou una massacre, només jo vaig sobreviure dels nostres, donant caça als pocs supervivents d'entre els nostres enemics, la sang em bullia amb la ràbia i l'odi. El meu rostre tenia una barreja de sang de les meves víctimes i llàgrimes per la meva pena, la meva família, la meva comunitat, tot s'havia esvaït, estava sol, sol amb les meves ferides, físiques i emocionals, sol amb el meu arc i el meu punyal, sol amb les meves runes i les meves creences, sol amb el meu odi a aquells que m'ho havien arrabassat tot.

Passes cap el desconegut

El nostre forçat desterrament de la pròpia llar fou dut amb serenor i estoicament, érem gent orgullosa, i clarament odiats per molts, però a la canalla li costava més adaptar-se donada la seva natural debilitat, alguns van morir durant el nostre nou estil de vida, el nomadisme. Inicialment fou molt perillós per les continues ràtzies cristianes que haguérem de sortejar, semblava una autèntica cacera, i nosaltres no podíem res més que amagar-nos i fugir a terres més segures, tota la zona estava afectada per la plaga de la nova fe i els seus executors, i els primers dies foren extremadament dificultosos. La comunitat estava formada per un vintena escassa de membres, i dins d'aquesta la meva família hi contribuïa amb cinc individus, ma mare, mon pare, mon germà petit, ma germana gran i jo mateix. Els llaços afectius es feren més forts entre nosaltres, i en general entre tota la comunitat, les coses serien dures i mai més es podria baixar la guàrdia, s'obria davant nostre un futur incert.

Tot i les penúries, es pot dir que l'adaptació fou força bona, i la natura ens proporcionava tot allò que necessitàvem, però per a mi tot allò tenia un extra de dificultat que potser els altres no tingueren. Els Déus decidiren – qui sap per quin motiu – dotar-me amb unes característiques peculiars, la meva pell era més clara que la resta, fins i tot un pèl rosada, els meus ulls també presentaven una claró remarcable i una certa mala visió, i tot el pèl del meu cos, inclòs la meva cabellera, era blanc com la neu. Ma mare havia consultat moltes vegades les runes per preguntar als Déus el perquè d'aquells fets, car mai obtingué una resposta clara. També la llum del sol m'afectava negativament, es feia difícil de suportar per a mi en els moments de més intensitat, quan vivia al poblat, passava bona part de les hores de major claror dins de casa o a raser de les ombres dels arbres, ara però, en aquesta nova condició on moltes vegades ens desplaçàvem força, era molt més difícil.

Fou potser en aquell temps quan el meu instint de supervivència començà a fructificar amb força, no negaré que ningú donava res per mi, ni tant sol la meva pobre mare, tothom tenia assumit que tard o d'hora jo engrandiria les files de les víctimes mortals, car, no fou així. També fou llavors quan el meu interès per les coses dels Déus i la manera de comunicar-se amb ells – les runes – em començà a interessar, potser fou per avorriment o pel record de la meva pobre germaneta, que sempre anava amunt i avall amb el seu saquet de runes, fetes amb destresa pel meu par, llençant-les i mirant-les pensativa. De fet ho feia més per imitar a ma mare que per un interès real – era massa menuda com per entendre el que feia – ella i ma mare sempre estigueren molt unides, potser ella veia en la menuda un reflex de si mateixa, la seva possible successora en l'art dels Déus. Ella no ho demostrà, però jo sé que aquella mort fou una espina molt amarga dins seu, mai volgué donà indicis d'estima superior a un fill per sobre dels altres, sempre deia que per a ella tots érem igual d'importants, però jo sabia que allò no era cert, però mai li ho vaig recriminar, ni tant sols en privat, i mai ho faria, per sobre de tot, ma mare era una bona mare, la millor que sobre aquesta terra es poguera tenir.

Ma mare era sens dubte una eminència a la comunitat en tot el que es referia a les runes, així doncs la meva instructora fou ideal, la millor, i mica en mica vaig començar a conèixer cada una de les runes, el seu significat, com s'utilitzaven, i el que començà com un impuls, mica en mica es convertí en una fascinació. Vaig interioritzar la grandesa de les nostres tradicions, les històries dels nostres Déus, i la barbàrie que representava el cristianisme, jo mai abandonaria els nostres Déus.

La ira de Déu

El dia començà seré, els núvols de les jornades anteriors havien desaparegut completament, ningú diria que aquell cel tranquil i calmat fins feia poc tinguera un aspecte aterridor amagant la llum del sol i descarregant ferotgement unes torrencials tempestes, també l'agradable brisa que ara acaronava els rostres no tenien res a veure amb l'enterbolit i esverat vent que havia interpretat la melodia de la destrucció al seu pas. La gent de la petita població, formada per escassament mitja dotzena de cases, ja feia hores que es posaren mans a l'obra en l'arranjament de les destrosses de les cases, que no eren precisament poques.

Jo jugava amb els meus germans i germanes més petits, i amb la resta de la canalla de la nostra edat en un racó. La por que havia fet cau dins nostre durant els dies passats ara ja es veia esvaïda per complet, la innocència i la ignorància dels infants són una benedicció per aquestes coses. Els nens ja crescuts, els adolescents i els adults treballaven dur i tots a una en la reconstrucció del poblat, que si era ben cert que havia aguantat millor del que hom pensava en un primer moment, la reparació era del tot necessària. Tothom treballava en la casa de tothom, el suport mutu i la solidaritat eren dos pilars molt importants en la petita comunitat. El sol ja gairebé era ben alt, aviat les tasques de reconstrucció serien apartades per fer un dinar de germanor amb tota la comunitat, a mi m'agradaven molt aquells actes, s'havien posat totes les taules de les diferents famílies juntes fent dues fileres, i sobre d'elles tota mena de viandes decoraven l'estampa, la boca ja se'm feia salivera només de veure-ho.

La tranquil·litat i els aires de germanor i felicitat foren truncats de cop i volta, sense avís, ens agafaren amb la guàrdia baixa, la feina feu que ens relaxéssim i no estiguérem prou atents. Caigueren sobre nosaltres com el llop cau sobre les despistades ovelles que pasturen ignorants del seu funest destí, sorgiren de tots costats, al crit de “Déu nostro senyor en guia per exterminar l'heretgia” començaren a occir a tort i a dret amb les seves armes. Però el poble reaccionà com calia, s'empunyaren ganivets, destrals i fins i tot alguna espasa – poques n'hi havia -, tot el que poguera servir per matar els nostre enemic fou utilitzat. La lluita fou cruenta, els tolls de sang brollats de cossos inerts i marcats per l'acer s'estenien per arreu, les viandes restaven escampades pels voltants, barrejades amb el fang i la sang del sòl. Però finalment, després de sortir victoriosos del combat, els supervivents de la petita població hagueren de fugir, allò només era un grup de reconeixement, altres com ells venien a per nosaltres, i els seus crits i fletxes ja ens arribaven.

Aquella fou una jornada de calma per a la natura, però de revolta per als homes, molts dels nostres abandonaren aquest món, haguérem de marxar precipitadament de la nostre llar, duent el posat i poca cosa més. La meva família quedà reduïda en aquella ràtzia, dues foren les pèrdues que haguérem d'assumir; el meu germà gran caigué mort en combat desigual amb dos adversaris, no sense abans ferit de mort a un d'ells; i la meva petita germana caigué presa de les primeres fletxes, abans de marxar encara vaig poder arrabassar-li de les mans – ara inertes – la bossa de les seves apreciades runes, el seu gran tresor, amb prou feines alçava mig pam de terra, i ja mai més s'escoltaria la seva veueta i les seves rialles. 

Aquell dia vaig conèixer la fúria d'aquells que parlaven de l'amor i la misericòrdia del seu Déu, mentre occien a aquells que com els nostres no s'havien sotmès a la nova religió. Aquell dia quedà marcat dins meu, i mai més abandonarà els meus records, allò fou el principi de tot plegat, el meu món canvià completament. 

Tornem a l'atac

Hola genteta diversa, doncs tornem de nou amb el meu bloc (a veure quan dura XD). No sé si algú s'ho llegirà o si valdrà gaire la pena el que escrigui, però com a mínim passaré l'estona. Així doncs torno a la palestra de l'escriptura amb un escrit que vaig fer fa anys, l'he repassat i després de corregir alguna falta (ai, ai, aquestes alçades i encara amb faltes, m'he de posar les piles amb l'ortografia) i canviar alguna coseta (poca cosa de fet), el poso a continuació per que el gaudiu (o vomiteu fins a la deshidratació XD). El text no li vaig posar títol i simplement el podem anomenar:

L'esberla dels pilars

Ella jeia sobre la suau herba recolzada contra una alzina, el cel estava clar i seré, feia un dia càlid, estaven ja a les portes de l'estiu, corria una breu brisa que acaronava els rostres amb la mateixa dolçor que una mare ho fa al seu fill estimat ... ella els mirà de fit a fit ... restaven quiets i immòbils l'un davant de l'altre, espasa en mà, expressió solemne ... com havien arribat a aquesta situació?

Sempre havien estat bons amics, els tres, ja de petits jugaven junts i anaven a una a tots llocs, havien caçat capgrossos a les basses, s'havien esbatussat més d'una vegada amb els del poble veí per qualsevol fotesa que ells veien com a assumpte cabdal, havien passat per tantes coses junts, superant penes i alegries d'infantesa, en aquells temps el seu món era un paradís, amb els seu ets i uts. Però el temps passa i com tots els cadells, creixen, i la innocència de la infantesa donà pas a la picaresca de l'adolescència, i sorgiren nous sentiments i amb ells fissures entre ells, i com tota esberla, començà sent una cosa petita per mica en mica transformar-se en un abisme entre les dues parts. L'un era rialler i eixerit, i l'havia fet riure molt, sempre tenia una paraula o ganyota que li arrenqués un somriure fins i tot en els pitjors moments, l'altre era viu com pocs ho són i tenia solucions per a tot, en més d'un problema l'havia tret.

Ambdós eren pilars importants en la seva vida, el seu món, el dels tres ja feia temps que s'havia començat a esmicolar, les tardes per la muntanya o banyant-se al riu tots tres rient i jugant ja no tornarien mai més. I així havien arribat a aquella situació, ella no ho volia, mai ho hagés desitjat, car sabia que tenia una part de culpa per la seva covardia, no, no era una persona pusil·lànime, sempre havia enfrontat els problemes de cara, i més d'un havia caigut mort sota la seva espasa, però allò era superior a ella, ella era una estàtua aguantada per dos pilars, i es trenqués el que es trenqués, l'estàtua cauria.

Es posaren en guàrdia, els dos eren bons amb l'espasa, va començar un a atacar, l'altre el parà i contraatacà, cops a tort i a dret i algun que altre tall sense importància ... ella jeia recolzada contra l'alzina en una posició còmode i estable, podia romandre així molta estona, podria dormir així moltes hores, podria morir així durant molt segles ... Va treure l'estilet d'entre les vestidures, amb delicadesa i sense que es veies a ull de l'observador atent ... el seu cor estava esberlat per la situació i ara ho estaria de veritat, la seva expressió restava impertorbable, cap llàgrima brollaria dels seus ulls, cap gest faria entreveure les seves intencions, la seva decisió era ferma, l'estàtua no cauria ... es llençaria...

 

Hola. Avui llegint pel Racó Català he trobat una cosa molt interessant. Es tracte de les 10 estratègies de manipulació, escrites per Noam Chomsky. No és la primera vegada que llegeixo coses d'aquest home i sempre m'han agradat (s'ha de dir què tampoc he llegit molt, només alguna cosa). La veritat ho he trobat força interessant i és bo saber quines estratègies utilitzen els estats per manipular a la població, i crec que la clava força amb aquestes 10 estratègies, tot i què potser es podria fer alguna matisació en alguna d'elles. Les 10 estratègies són les següents:

1. Estratègia de la distracció.

2. Crear problemes i després oferir solucions.

3. Estratègia de la gradualitat.

4. Estratègia de diferir.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

9. Reforçar l'auto-culpabilitat.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

1. Estratègia de la distracció.

L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir que el public s'interessi pels coneixements essencials de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir distreta l'atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

"El terror es basa en la incomunicació i l'aïllament" (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions.

A aquest mètode també se l'anomena "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació", prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.

Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D'aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents... tants canvis que, si s'haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a "dolorosa, però necessària" obtenint així l'acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l'actual reforma del govern sobre l'edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç que implica la decisió impopular no s'ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "després d'això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici". Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l'engany a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestibilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític, com la d'una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.

Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d'embotiment de l'anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d'un desastre, d'un atemptat o d'una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme "Decisions impopulars, però necessàries". D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

"L'art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa" (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l'accés a la menor quantitat d'informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors "

"La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar" (Jonathan Pool)

"La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat" (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és "La moda", i instant a tractar com a "Cosa estranya" a qui pensa més del compte. ¿Irònic no?

9. Reforçar l'auto-culpabilitat.

Fer creure a l'individu que ell és l'únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l'injust en el què viu, l'individu s'auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "Sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

El fil d'on he extret tot això és el següent: http://www.racocatala.cat/forums/fil/138205/10-estrategies-manipulacio-control-esclavitud-noam-chomsky

La ideologia dels diners

Hola. Després de força temps sense escriure, avui m'he animat, s'ha de dir que feia dies que volia escriure quelcom, però no sabia de què (bé, pel cap se'm van passar alguns temes, però no em vaig veure en cor de poder escriure sobre ells) i avui tot llegint coses per internet, m'he il·luminat.

Vull parlar de valors, de principis morals. Jo soc una persona que es regeix per principis morals, em considero una persona d'honor, i li dono molta importància als valors. I si crec que en la societat actual quelcom falla, són precisament els valors. Conceptes com l'honor, la dignitat, la rectitud o simplement fer allò que un creu correcte són avui dia una cosa estranya, i no dic que es pugui aclamar al cel aquest valors, però d'una manera hipòcrita, d'una manera falsa.

Avui en dia el principi que regne és el dels diners, la gent pot fer qualsevol cosa per ells, només cal veure la televisió per adonar-se que hi ha gent que es denigra a ella mateixa o als altres simplement per una recompensa econòmica, i malauradament aquests personatges són envejats i admirats.

A mi m'han recriminar que fes alguna acció amb una motivació moral amb l'argument de què “això no dona diners”. Molta gent pot trencar els seus principis simplement per guanyar més diners o no guanyar-ne menys.

Els diners, el fet de guanyar diners, és la ideologia que avui guanya, és la moral que avui dia està més estesa i que guanya més adeptes. I això, és simplement un pas més cap a la decadència de la humanitat, un món sense bons valors. Un món què es mou per interessos què canvien al so del metall monerístic o del cop de xec. Un món on la gent no respecte als altres ni a un mateix, perquè algú què és capaç de denigrar-se per fer un espectacle per diners, no es respecte a si mateix, i algú què no és capaç de respectar-se a si mateix, difícilment ho podrà fer als altres.

Per un món millor, de gent millor, fa falta tenir uns valors, i certament, el valor de guanyar riqueses no és l'adequat. L'honor i la dignitat han de ser principis cabdals en la nostre moralitat.

Avancem

Hola gent, ahir vaig estar present a la manifestació que es va convocar a Barcelona arran de la sentència de l'estatut, una allau de gent va inundar els carrers on es feia la manifestació, una allau d'estelades els acompanyaven, volien que fos una manifestació a favor de l'estatut, nosaltres volíem fer-la nostre i que fos una manifestació a favor de la independència, i ho vam aconseguir, ens la vam fer nostre, i els que tantes picabaralles varen fer durant la setmana per que “ningú els podia negar encapçalar la manifestació” no han anat al cap davant, i l'indigne d'en Montilla ha hagut de marxar de la NOSTA manifestació, molts d'altres haurien d'haver fet com ell, però certament era qui més s'ho mereixia, la gent s'està despertant, i fa goig veure que el que fa anys que alguns venim dient, que l'única sortida és la independència, la gent ho està fent seu, feia goig veure gent de totes les edats a la manifestació, feia goig escoltar els clams a favor de la independència, feia goig llegir les diverses pancartes, excepte les dels de sempre que no volen veure les coses, dels que continuen voler-nos enganyar amb l'espanya plural i el federalisme, gent que ahir es va poder veure que eren minoria, el que a nosaltres sempre ens diuen, que som minoria, ahir ells ho eren.

No sé quants érem, no en sé el numero, diuen que érem més d'un milió, jo el que sé és que érem molts, molts que hem anat a reclamar la independència, certament amb projectes diferents per aquesta, però tots amb un anhel, el de que el poble català sigui lliure del jou espanyol.

Això no és el final de res, això és la continuació d'una guerra, on hi haurà nombroses batalles, i ara a sigut la primera que hem guanyat, la de fer obrir els ulls, la de que la centralitat política i la via “útil” sigui la independència, encara ens en quedem moltes per lliurar, però guanyar-les està a les nostres mans, avui més que mai ens hem de fer dignes de la nostre pàtria i deslliurar-la de les cadenes que la tenen captiva, presonera, agenollada, i que fa possible que les sangoneres la malmetin, ja no és temps de mitges tintes, ara ja només hi ha dos bàndols, els que volen la llibertat i els que no, i la llibertat és la independència.