Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cròniques Rúniques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cròniques Rúniques. Mostrar tots els missatges

dijous, 17 de gener del 2013

La divinitat en la carn

Vivia dins una cova, allà mateix s’havia anat fent la seva llar, mica en mica construí o confeccionà tot allò que li era menester. Una taula, un jaç per dormir, utensilis diversos, i fins i tot tenia un rebost on hi tenia carn de tota mena, però cap tolerava el seu cos, feia dies que ho intentava, però no hi havia res a fer, ni el menjar ni l’aigua es mantenien dins el seu cos, però tot i així no tenia gana, ni notava fallar les forces. El seu arc tenia un lloc d’honor dins aquella humil morada, i una munió de fletxes – totes elles decorades amb runes gravades – l’acompanyaven, també tenia una bona col·lecció de figuretes fetes amb fusta, no tenia, però, la traça de son pare.

El seu cos ja no era com abans, la seva pàl·lida pell, ara encara ho era més, la seva mala tolerància al sol havia esdevingut en impossibilitat d’aguantar-lo, fins al punt que literalment el cremava, la seva sintonia amb la natura ara era més gran, com si ja no fos tant humà i fos més bèstia, la seva força, agilitat i rapidesa també estaven augmentades, el cansament era inexistent i els sentits molts més aguditzats. Tot en ell estava maximitzat, les coses bones i les dolentes, però el que més el tenia sorprès, fou la incapacitat per sentir fred o calor, era igual anar tapat fins d’alt, com anar nu, no sentia res. La única cosa que no s’incrementà fou la seva mala visió, ans al contrari, ara hi veia millor que mai, el món per a ell prenia un altre color ara.

Com sempre, les seves runes foren companyes de misteris, consultà als Déus sobre tot plegat, i un dia un detall que fins llavors li passà per alt, li vingué a la ment i donà llum a les tenebres de la ignorància sobre tot allò. La nit que el misteriós personatge l’atacà, aquella nit després de la qual tot fou diferent, no va caure en un fet, el seu agressor també era pàl·lid, tant com ho era ell, per tant, ells dos eren iguals, eren de la mateixa mena, i les preguntes que tantes vegades la seva pobre mare pronuncià als Déus i que fins i tot ell mateix ho feu en alguna ocasió, tingueren resposta. El perquè del seu peculiar i – fins llavors – únic aspecte, era un escollit, els Déus ja en els seu naixement li atorgaren unes característiques diferents a les de la resta d’homes, una marca de la seva elecció. Poc a poc les peces del trencaclosques anava encaixant, i la última peça, la que confirmava tot allò, la que feu que s’afermés el seu convenciment fou una, la sang, recordà el cérvol, recordà el gust de la sang a la boca, i ho volgué comprovà.

No li feu molt difícil trobar un animal, es coneixia bé el bosc i les rutes animals, i amb els seus sentits augmentats, tot era més fàcil, la pobre criatura no se’l va veure venir, i de poc li serviren els seus fútils esforços per deslliurar-se del seu agressor. La sang penetrà dins el seu organisme a través dels ullals, uns ullals més llargs del que els tingué mai, i allò fou el millor àpat que tastà mai, era gairebé irresistible, i les ganes l’empenyien a xuclar fins a l’última gota, però no ho feu, en tastà un xic i alliberà l’animal, no li agradava la sensació de no tenir el control, la seva voluntat era forta, forjada durant els anys, no podia permetre que fos doblegada d’aquella manera. La sang – l’aliment dels Déus, atorgat en múltiples sacrificis - era la única cosa que el podia alimentar, això confirmava la veracitat del seu descobriment, ja no era humà, sinó diví.

dimecres, 16 de gener del 2013

La sed de la bèstia

Es va despertar amb molta sed, no recordava bé el que havia succeït, recordava l’atac, la brutal mossegada ... es va tocar el coll, hi tenia sang, però cap ferida hi trobà. La sensació de sed era cada vegada més intensa i va decidir anà a beure a un rierol que sabia proper. Per la posició de la lluna i les estrelles, era mitja nit passada, sorprenentment el cos no li feia gens de mal – i això que el combat encara fou intens -, un fet va cridar la seva atenció, veia molt millor tot el seu voltant, tant de temps fent la nit el seu hàbitat l’havien acostumat a la llum de la lluna, una molt més idònia per a la seva pell. No trigà en arribà al rierol, la sed creixia a passes de gegant, mai tingué una sed com aquella, feu un gran i glop de la cristal·lina aigua, però al poc l’escopí tota, ho tornà a fer un glop, aquesta vegada més petit, i tornà a escopir-lo, per alguna estranya raó el seu cos no acceptava l’aigua, i la sed creixia i creixia, fent-se gairebé insuportable.

Marxà d’aquell indret alterat i desorientat, mica en mica la sed era la única cosa que ocupava la seva ment, va percebre un cérvol, i de cop i volta un impuls el dugué a fer-li molt de cas. Un instint molt fort l’empenyia cap aquell animal, ell estava desconcertat, la gran sed nuvolada el seu enteniment, i aquell fort impuls el descol·locava totalment. De manera cada vegada més intensa, ambdós sensacions tibaven i premien sobre la seva voluntat, la sed esgarrifosa que cremava la seva gola i tot el seu ésser, l’instint, que ara ja era com una bèstia dins seu que l’empenyia, que l’obligava a atacar a aquella criatura. Agafà el seu arc i una fletxa amb la intenció de disparà a aquell cérvol, però no era capaç d’apuntar bé, la mà no responia com calia, el pols era tremolant, lluitava i lluitava per controlar aquell frenètic torrent de sensacions, aquell turment de descontrol, i la foscor caigué sobre la seva consciència.

Quant la seva ment fou de nou senyora i sobirana del seu ésser, en les seves mans reposava el cos inert i desbudellat del cérvol, ell presentava la boca amarada de sang, així com les seves mans i bona part de la seva roba. La sed havia desaparegut, la bèstia interior calmada estava, i una sensació intensament agradable fluïa dins seu, però no per això el seu desconcert fou menor.

- Que era el què li passava?

Però la histèria o la preocupació no feu arrels en la seva ment, no en aquella ment de ferro, serenament decidí tallar i endur-se la carn que pogués aprofitar del cérvol per menjar, i simplement marxà d’aquell indret per reflexionar amb tranquil·litat de tot plegat.
Aquella nit deambulà pel bosc intentant esbrinar el perquè de tot plegat, i a la fi consultà les runes, aquella fou una nit molt especial, potser no era conscient fins a quin punt ho era.

dimarts, 15 de gener del 2013

Última batalla

Les ferides trigaren en curar, fins i tot unes intenses febres l’acompanyaren, però a la fi sortí – també – victoriós d’aquesta lluita. Les jornades posteriors passaren en un estat mental força difús, acabada la seva venjança, es trobava una mica desorientat, tantes havian sigut les forces esmerçades en la seva tasca, tantes foren les hores utilitzades pel seu objectiu, que ara, sense un objectiu clar, la seva existència semblava haver perdut un sentit clar. L’estiu ja era ben present, i aquell any era molt intens, la seva pàl·lida pell no podia suportar aquell bany de llum, i mica en mica s’autodesterrà a les últimes hores del dia i a la nit.
Moltes hores passava consultant a les runes, preparant fletxes, i observant la natura, si la seva unió amb ella era ja des de feia anys molt forta, ara encara ho era més. Fins i tot el poc contacte que tenia amb la resta de persones – alguna visita fortuïta a les petites poblacions per intercanviar pells, estris de fusta o qualsevol altre cosa – el tenia abandonat, el seu aïllament dels homes era ja total. Però la seva ment no trigà en tenir una ocupació, moltes nits tornava a notar la presència que notà la nit que exterminà la facció, havia de ser un home, el veia massa insistent i ben cautelós per ser una bèstia, fins i tot es deslliurava de qualsevol emboscada que ell planejava, no, aquella intel·ligència era humana.
Les jornades anaren passant amb tranquil·litat, caçant, consultant a les runes i oferint sang – l’aliment dels Déus – en ofrena de tant en tant, la seva existència mica en mica s’estava transformant en una rutina desagradable, només alterada per les visites furtives del seu observador, però lluny de molestar-li, estaven sent una font de curiositat i motivació per a ell. Planejava com agafar-lo per sorpresa, però el seu misteriós observador sempre es deslliurava de les seves cabòries.
Però de cop i volta, les visites del seu – ja – company deixaren de succeir-se, passaren els dies, les setmanes, els mesos, i el misteriós individu no aparegué més, la rutina es tornà més monòtona, notava dins seu un cert buit, ocupava les hores enfortint el cos i afinant la seva punteria, així com practicant moviments d’atac amb el punyal. I una nit de lluna plena, quan el record de l’intrús ja s’esvaïa, aparegué davant seu. Tenia una planta imponent, llarga cabellera, i uns ulls amb una brillantor especial, estranya, en certa manera fascinant, estava allà palplantat al bell mig, en posat desafiant. Potser algú altre haguera sortit corrents en veure tal individu, o si més no una suor freda es regalimaria per la seva esquena, però ell no, ell no tenia por, ell el mirava directament als ulls i premia amb força el mànec del seu punyal, la lluita es veia a venir, el combat era imminent. L’intrús fou el primer en fer un moviment, i ho feu a una velocitat vertiginosa i amb uns gestos talment com els de les bèsties, el fort, cortit i valerós guerrer amb prou feines pogué esquivar el primer atac, però allò li atorgà una veritat irrefutable, no era rival per aquell misteriós personatge, la seva mort era un fet segur, car, lluny d’atemorir-se, simplement feu un gran somriure burleta i es preparà per lliurar la seva última batalla, ara sí, les portes del Valhalla s’obririen per ell, i faria mèrits per guanyar-se tal dret.
Fou un moviment ràpid, un gest ben calculat i moltes vegades emprat, una mossegada directa al coll, el dolor inicial del contacte de les dents amb el musculós coll es transformà en una sensació agradable, fins i tot plaent. La foscor anà emplenant tot el seu ésser, i a la fi la seva consciència desaparegué ...

dilluns, 14 de gener del 2013

L’honor dels caiguts

No trigà en saber on era situat el campament base de la facció, les seves ràtzies havien minvat seriosament el grup de cristians, i aquests feia temps que passaren de la ignorància primera al convenciment de que tot allò estava sent un conjunt d’atacs organitzats. No podia esperar més, l’atac final s’havia de produir abans de que la facció s’organitzés. El campament era molt senzill, mostra de que no estava fet per ser definitiu, fet i fet la seva feina seria eradicar els seus per tota l’illa. Una gran creu de fusta restava al bell mig del lloc, era la seva mostra religiosa, els homes s’hi postraven patèticament i suplicaven la benevolència del seu nou Déu, mentre alguns s’autoinfligien dolor.
- I allò era el que amb tant fanatisme intentaven propagar per la seva terra? Una submissió total a un Déu, com si foren esclaus?
Ell respectava els Déus i els hi demanava consell – com bé li ensenyar s’ha mare – però mai es postrà davant seu ni s’autoagredí d’aquella manera.
I a la fi arribà el dia mil vegades esperat i mil vegades somniat, la nit fou la seva aliada – com ho era des de feia temps -, caigué sobre ells com l’àguila sobre la serp o el llop sobre l’ovella, les seves fletxes feren blanc amb rapidesa, el caos s’estengué entre el campament, quan es produir l’inevitable cos a cos, molts cossos inerts restaven sobre tolls de sang, caps esberlats, cors travessats, pulmons perforats, tots ells per fletxes fetes amb les seves pròpies mans amb inscripcions rúniques totes elles, un petit toc religiós en l’atac, una petita mostra de que els “heretges” no es deixarien exterminar tant fàcilment pels fanàtics del nou Déu.
El seu punyal es mogué ràpid com el llamp, precís com el costurer i mortal com el verí, occint a quants enemics li presentessin batalla, sobreviure no era un punt del seu pla, el seu objectiu era acabar amb els seus oponents encara que ell també engreixés les files dels morts. Car, aquella nit el seu destí no fou anà amb els seus pares, les portes del Valhala no s’obriren per ell, no feu falta, la seva mortal carn resistí tal ferotge batalla. Múltiples foren les ferides que el seu cos hagué de suportar, cremà l’enorme creu, i sota les imponents flames oferir la sang de les seves víctimes als Déus. Marxà d’aquell indret amb dificultat, tot i així els seus sentits no l’abandonaren, algú l’observava, i el seguí durant força estona.
- Potser un animal esperant fer un àpat? Potser un supervivent que se li havia escapat de la facció de cristians? - No fou capaç de desxifrar-ho, i es mantingué alerta força estona després de deixar de percebre’l.
Aquella nit dormí amb la satisfacció d’haver acomplert la seva promesa, allò li atorgar una sensació agredolça de victòria.

divendres, 11 de gener del 2013

El flagel dels antics Déus

La voluntat de sobreviure i la set de venjança eren els dos pilars que el sustentaven, la solitud en els paratges salvatges – que tant bé coneixia i que tant bé s’hi adaptà -, lluitant contra les bèsties, fent dels bosc el seu rebost de menjar i magatzem de materials per a construir-se tot el necessari, havien forjat el seu caràcter i endurit la seva voluntat de ferro. Múltiples cicatrius anaren decorant la seva carn al llarg dels anys, records muts de lluites moltes d’elles ferotges, però de totes elles n’hi havia una de molt profunda, una que els anys no aconseguiren curar mai del tot, la de l’ànima. Es jurà a si mateix que alguna dia acabaria amb la facció que assassinà als seus, pagarien amb escreix el seu crim, la sang es paga amb sang, i aquesta seria oferta als Déus.
Però la seva particular cacera encara trigà uns anys en començà a fer les seves primeres passes, les primeres víctimes foren membres aïllats de la facció, un home sol que anava a cercar aigua, dos exploradors que inspeccionaven la zona a la recerca de més víctimes a qui “redreçar” en la seva suposada “heretgia” – paraula que tenia gravada a foc des de l’extermini de la seva família -, o algun desgraciat que marxava de centre massa lluny dels seus companys. I el que començà més com atacs fortuïts a aquells que es trobava, passà a ser l’inici d’una estratègia que confeccionà un pla, aniria minvant mica en mica el nombre d’oponents i aconseguint informació.

Seguia les avantguardes que cercaven poblats de seguidors dels Déus antics per atacar, tot i que aquesta tasca cada vegada era més feixuga de fer en les hores fortes de sol, la seva intolerància a aquesta anava augmentant, el capvespre i la nit eren els seus moment idonis per actuar. Les primeres partides més petites d’exploradors i avantguardes de la facció de cristians començaren a caure sota les seves maniobres, l’arc i les fletxes foren les tropes ràpides, el punyal i els ràpids moviments de l’atlètic cos del caçador les tropes de xoc. Aquests primers atacs que ja superaven els inicials d’individus sols no foren ni molt menys fàcils, tota una feina de seguiment del grup, estudi d’aquest i estratègies possibles d’atac s’hagueren de gestar, però la seva inferioritat numèrica era compensada per l’amplitud de coneixements del terreny. Ell feia temps que s’apartà del camí dels homes per entrar en el de les bèsties.

I després de cada matança, després de cada ajusticiament en contra d’aquells qui es creien en el poder d’exterminar allò que sempre fou així, la sang de les seves víctimes era oferta als Déus, els rituals s’havien de respectar, així li ho indicaren les runes. La sang és l’aliment dels Déus, i aquests volien la dels assassins dels seus seguidors ... i ell gustosament els hi donaria ... la memòria dels seus seria honrada.

dijous, 13 de desembre del 2012

La glòria dels caiguts

El primer hivern fou el més dur, la mortaldat infantil ens acompanyà en aquelles jornades, el meu germà petit fou una de les víctimes de la fúria de la naturalesa, tota la comunitat plorà els morts, i, una vegada més, vaig demostrar que era més resistent del que hom poguera pensar. Però si és ben cert que l'hivern ens dugué la cara més amarga de la natura, també ens desempallegar de les partides de cristians que anaven i venien en recerca de més poblacions com la nostre a les quals “evangelitzar”, de fet al llarg del temps anaren disminuint, però amb les primeres nevades desaparegueren sense deixar rastre.

Els anys passaren i la comunitat es consolidà com el que ara era, nòmades, la comunió amb la natura, si bé sempre l'havíem tingut, ara era molt més forta, tots érem molt més conscient del que significava ser part d'allò, fet i fet la nostra supervivència depenia de la dels animals, sense ells, no teníem caça. El meu pare em va ensinistrar en l'ús de l'arc i el ganivet, jo hi vaig posar tot el meu esforç, però malauradament no tenia la seva traça ni la del meu difunt germà gran, ell sempre fou qui més semblança amb el nostre progenitor tingué. Però mon pare era un home molt racional i gens pessimista, mai demostrà desesperació amb el meu aprenentatge, ans al contrari, ell fou qui m'animà en els moment difícils, i els meus esforços a la fi donaren fruit. Però malgrat tot, la meva debilitat a la llum i la meva deficiència visual, eren un llast dur de portar i que dificultava les meves tasques, potser aquella llosa fora el que forjà la meva determinació i la meva voluntat, obligant-me a esforçar-me el doble per aconseguir el mateix que la resta, obligant-me a treure forces de flaquesa, obligant-me a crear una voluntat de ferro per tal de dur endavant tot allò que em proposés. 

Jo ja era en plena adolescència quan divisarem de nou noves partides cristianes en la seva abominable tasca d'acabar amb tot vestigi de les velles creences, de fet, més tard sabérem que aquells – com els que ens atacaren a nosaltres – eren membres d'una facció cristiana, la missió de la qual era eradicar amb sang i foc tot allò que ells denominaven pagans, o més sovint, heretges. Però no només el fred, la gana o l'acer podien ser les causes de mortaldat entre nosaltres, la marca de la malaltia també ens podia atacar, i així ho feu. Vingué no se sap perquè i sense avisar, i se'n dugué a la terra dels morts a ma germana, la pobre duia dies amb una pal·lidesa fins i tot superior a la meva, unes grans bosses als ulls i deliris molt forts cap a la fi d'aquell turment. No en fou la única víctima, dues persones més caigueren sota les urpes de la malaltia, els seus cossos foren cremats seguint els nostres ritus funeraris, potser aquell va ser el nostre error, l'error que més endavant ens costaria molt car.

El destí volgué que creuéssim de nou els nostres camins amb els nostres enemics, amb aquells que ens volien morts per glòria i gràcia del seu nou i patètic Déu. Varem presentar batalla ferotge, ells eren més, però nosaltres controlàvem millor el terreny, moure's en la natura era natural entre nosaltres, de fet era el nostre dia a dia, i ens coneixíem la zona molt bé. L'espessor del bosc dificultava que les fletxes i sagetes dels nostres adversaris ens fessin blanc amb facilitat, el cos a cos es feu inevitable i la sang corregué com rierols després del desglaç, érem pocs i mal armats, però el nostre esperit indomable i el nostre fort instint de supervivència en insuflava forces, de ben segur que el Valhalla va obrir les seves portes a aquells dels nostres que moriren aquell dia, Odin pogué està ben orgullós del nostre temple i ferocitat. Allò fou una massacre, només jo vaig sobreviure dels nostres, donant caça als pocs supervivents d'entre els nostres enemics, la sang em bullia amb la ràbia i l'odi. El meu rostre tenia una barreja de sang de les meves víctimes i llàgrimes per la meva pena, la meva família, la meva comunitat, tot s'havia esvaït, estava sol, sol amb les meves ferides, físiques i emocionals, sol amb el meu arc i el meu punyal, sol amb les meves runes i les meves creences, sol amb el meu odi a aquells que m'ho havien arrabassat tot.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Passes cap el desconegut

El nostre forçat desterrament de la pròpia llar fou dut amb serenor i estoicament, érem gent orgullosa, i clarament odiats per molts, però a la canalla li costava més adaptar-se donada la seva natural debilitat, alguns van morir durant el nostre nou estil de vida, el nomadisme. Inicialment fou molt perillós per les continues ràtzies cristianes que haguérem de sortejar, semblava una autèntica cacera, i nosaltres no podíem res més que amagar-nos i fugir a terres més segures, tota la zona estava afectada per la plaga de la nova fe i els seus executors, i els primers dies foren extremadament dificultosos. La comunitat estava formada per un vintena escassa de membres, i dins d'aquesta la meva família hi contribuïa amb cinc individus, ma mare, mon pare, mon germà petit, ma germana gran i jo mateix. Els llaços afectius es feren més forts entre nosaltres, i en general entre tota la comunitat, les coses serien dures i mai més es podria baixar la guàrdia, s'obria davant nostre un futur incert.

Tot i les penúries, es pot dir que l'adaptació fou força bona, i la natura ens proporcionava tot allò que necessitàvem, però per a mi tot allò tenia un extra de dificultat que potser els altres no tingueren. Els Déus decidiren – qui sap per quin motiu – dotar-me amb unes característiques peculiars, la meva pell era més clara que la resta, fins i tot un pèl rosada, els meus ulls també presentaven una claró remarcable i una certa mala visió, i tot el pèl del meu cos, inclòs la meva cabellera, era blanc com la neu. Ma mare havia consultat moltes vegades les runes per preguntar als Déus el perquè d'aquells fets, car mai obtingué una resposta clara. També la llum del sol m'afectava negativament, es feia difícil de suportar per a mi en els moments de més intensitat, quan vivia al poblat, passava bona part de les hores de major claror dins de casa o a raser de les ombres dels arbres, ara però, en aquesta nova condició on moltes vegades ens desplaçàvem força, era molt més difícil.

Fou potser en aquell temps quan el meu instint de supervivència començà a fructificar amb força, no negaré que ningú donava res per mi, ni tant sol la meva pobre mare, tothom tenia assumit que tard o d'hora jo engrandiria les files de les víctimes mortals, car, no fou així. També fou llavors quan el meu interès per les coses dels Déus i la manera de comunicar-se amb ells – les runes – em començà a interessar, potser fou per avorriment o pel record de la meva pobre germaneta, que sempre anava amunt i avall amb el seu saquet de runes, fetes amb destresa pel meu par, llençant-les i mirant-les pensativa. De fet ho feia més per imitar a ma mare que per un interès real – era massa menuda com per entendre el que feia – ella i ma mare sempre estigueren molt unides, potser ella veia en la menuda un reflex de si mateixa, la seva possible successora en l'art dels Déus. Ella no ho demostrà, però jo sé que aquella mort fou una espina molt amarga dins seu, mai volgué donà indicis d'estima superior a un fill per sobre dels altres, sempre deia que per a ella tots érem igual d'importants, però jo sabia que allò no era cert, però mai li ho vaig recriminar, ni tant sols en privat, i mai ho faria, per sobre de tot, ma mare era una bona mare, la millor que sobre aquesta terra es poguera tenir.

Ma mare era sens dubte una eminència a la comunitat en tot el que es referia a les runes, així doncs la meva instructora fou ideal, la millor, i mica en mica vaig començar a conèixer cada una de les runes, el seu significat, com s'utilitzaven, i el que començà com un impuls, mica en mica es convertí en una fascinació. Vaig interioritzar la grandesa de les nostres tradicions, les històries dels nostres Déus, i la barbàrie que representava el cristianisme, jo mai abandonaria els nostres Déus.

dimarts, 11 de desembre del 2012

La ira de Déu

El dia començà seré, els núvols de les jornades anteriors havien desaparegut completament, ningú diria que aquell cel tranquil i calmat fins feia poc tinguera un aspecte aterridor amagant la llum del sol i descarregant ferotgement unes torrencials tempestes, també l'agradable brisa que ara acaronava els rostres no tenien res a veure amb l'enterbolit i esverat vent que havia interpretat la melodia de la destrucció al seu pas. La gent de la petita població, formada per escassament mitja dotzena de cases, ja feia hores que es posaren mans a l'obra en l'arranjament de les destrosses de les cases, que no eren precisament poques.

Jo jugava amb els meus germans i germanes més petits, i amb la resta de la canalla de la nostra edat en un racó. La por que havia fet cau dins nostre durant els dies passats ara ja es veia esvaïda per complet, la innocència i la ignorància dels infants són una benedicció per aquestes coses. Els nens ja crescuts, els adolescents i els adults treballaven dur i tots a una en la reconstrucció del poblat, que si era ben cert que havia aguantat millor del que hom pensava en un primer moment, la reparació era del tot necessària. Tothom treballava en la casa de tothom, el suport mutu i la solidaritat eren dos pilars molt importants en la petita comunitat. El sol ja gairebé era ben alt, aviat les tasques de reconstrucció serien apartades per fer un dinar de germanor amb tota la comunitat, a mi m'agradaven molt aquells actes, s'havien posat totes les taules de les diferents famílies juntes fent dues fileres, i sobre d'elles tota mena de viandes decoraven l'estampa, la boca ja se'm feia salivera només de veure-ho.

La tranquil·litat i els aires de germanor i felicitat foren truncats de cop i volta, sense avís, ens agafaren amb la guàrdia baixa, la feina feu que ens relaxéssim i no estiguérem prou atents. Caigueren sobre nosaltres com el llop cau sobre les despistades ovelles que pasturen ignorants del seu funest destí, sorgiren de tots costats, al crit de “Déu nostro senyor en guia per exterminar l'heretgia” començaren a occir a tort i a dret amb les seves armes. Però el poble reaccionà com calia, s'empunyaren ganivets, destrals i fins i tot alguna espasa – poques n'hi havia -, tot el que poguera servir per matar els nostre enemic fou utilitzat. La lluita fou cruenta, els tolls de sang brollats de cossos inerts i marcats per l'acer s'estenien per arreu, les viandes restaven escampades pels voltants, barrejades amb el fang i la sang del sòl. Però finalment, després de sortir victoriosos del combat, els supervivents de la petita població hagueren de fugir, allò només era un grup de reconeixement, altres com ells venien a per nosaltres, i els seus crits i fletxes ja ens arribaven.

Aquella fou una jornada de calma per a la natura, però de revolta per als homes, molts dels nostres abandonaren aquest món, haguérem de marxar precipitadament de la nostre llar, duent el posat i poca cosa més. La meva família quedà reduïda en aquella ràtzia, dues foren les pèrdues que haguérem d'assumir; el meu germà gran caigué mort en combat desigual amb dos adversaris, no sense abans ferit de mort a un d'ells; i la meva petita germana caigué presa de les primeres fletxes, abans de marxar encara vaig poder arrabassar-li de les mans – ara inertes – la bossa de les seves apreciades runes, el seu gran tresor, amb prou feines alçava mig pam de terra, i ja mai més s'escoltaria la seva veueta i les seves rialles. 

Aquell dia vaig conèixer la fúria d'aquells que parlaven de l'amor i la misericòrdia del seu Déu, mentre occien a aquells que com els nostres no s'havien sotmès a la nova religió. Aquell dia quedà marcat dins meu, i mai més abandonarà els meus records, allò fou el principi de tot plegat, el meu món canvià completament.