El Santuari de Kato

2011-02-25T15:18:00.002Z

Hola. Avui llegint pel Racó Català he trobat una cosa molt interessant. Es tracte de les 10 estratègies de manipulació, escrites per Noam Chomsky. No és la primera vegada que llegeixo coses d'aquest home i sempre m'han agradat (s'ha de dir què tampoc he llegit molt, només alguna cosa). La veritat ho he trobat força interessant i és bo saber quines estratègies utilitzen els estats per manipular a la població, i crec que la clava força amb aquestes 10 estratègies, tot i què potser es podria fer alguna matisació en alguna d'elles. Les 10 estratègies són les següents:

1. Estratègia de la distracció.

2. Crear problemes i després oferir solucions.

3. Estratègia de la gradualitat.

4. Estratègia de diferir.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

9. Reforçar l'auto-culpabilitat.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

1. Estratègia de la distracció.

L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir que el public s'interessi pels coneixements essencials de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir distreta l'atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

"El terror es basa en la incomunicació i l'aïllament" (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions.

A aquest mètode també se l'anomena "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació", prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.

Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D'aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents... tants canvis que, si s'haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a "dolorosa, però necessària" obtenint així l'acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l'actual reforma del govern sobre l'edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç que implica la decisió impopular no s'ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "després d'això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici". Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l'engany a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestibilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític, com la d'una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l'aspecte emocional més que reflexiu.

Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d'embotiment de l'anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d'un desastre, d'un atemptat o d'una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme "Decisions impopulars, però necessàries". D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

"L'art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa" (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l'accés a la menor quantitat d'informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors "

"La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar" (Jonathan Pool)

"La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat" (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és "La moda", i instant a tractar com a "Cosa estranya" a qui pensa més del compte. ¿Irònic no?

9. Reforçar l'auto-culpabilitat.

Fer creure a l'individu que ell és l'únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l'injust en el què viu, l'individu s'auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "Sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

El fil d'on he extret tot això és el següent: http://www.racocatala.cat/forums/fil/138205/10-estrategies-manipulacio-control-esclavitud-noam-chomsky

La ideologia dels diners

2011-02-12T20:24:00.001Z

Hola. Després de força temps sense escriure, avui m'he animat, s'ha de dir que feia dies que volia escriure quelcom, però no sabia de què (bé, pel cap se'm van passar alguns temes, però no em vaig veure en cor de poder escriure sobre ells) i avui tot llegint coses per internet, m'he il·luminat.

Vull parlar de valors, de principis morals. Jo soc una persona que es regeix per principis morals, em considero una persona d'honor, i li dono molta importància als valors. I si crec que en la societat actual quelcom falla, són precisament els valors. Conceptes com l'honor, la dignitat, la rectitud o simplement fer allò que un creu correcte són avui dia una cosa estranya, i no dic que es pugui aclamar al cel aquest valors, però d'una manera hipòcrita, d'una manera falsa.

Avui en dia el principi que regne és el dels diners, la gent pot fer qualsevol cosa per ells, només cal veure la televisió per adonar-se que hi ha gent que es denigra a ella mateixa o als altres simplement per una recompensa econòmica, i malauradament aquests personatges són envejats i admirats.

A mi m'han recriminar que fes alguna acció amb una motivació moral amb l'argument de què “això no dona diners”. Molta gent pot trencar els seus principis simplement per guanyar més diners o no guanyar-ne menys.

Els diners, el fet de guanyar diners, és la ideologia que avui guanya, és la moral que avui dia està més estesa i que guanya més adeptes. I això, és simplement un pas més cap a la decadència de la humanitat, un món sense bons valors. Un món què es mou per interessos què canvien al so del metall monerístic o del cop de xec. Un món on la gent no respecte als altres ni a un mateix, perquè algú què és capaç de denigrar-se per fer un espectacle per diners, no es respecte a si mateix, i algú què no és capaç de respectar-se a si mateix, difícilment ho podrà fer als altres.

Per un món millor, de gent millor, fa falta tenir uns valors, i certament, el valor de guanyar riqueses no és l'adequat. L'honor i la dignitat han de ser principis cabdals en la nostre moralitat.

Avancem

2010-07-11T16:32:00.002+01:00

Hola gent, ahir vaig estar present a la manifestació que es va convocar a Barcelona arran de la sentència de l'estatut, una allau de gent va inundar els carrers on es feia la manifestació, una allau d'estelades els acompanyaven, volien que fos una manifestació a favor de l'estatut, nosaltres volíem fer-la nostre i que fos una manifestació a favor de la independència, i ho vam aconseguir, ens la vam fer nostre, i els que tantes picabaralles varen fer durant la setmana per que “ningú els podia negar encapçalar la manifestació” no han anat al cap davant, i l'indigne d'en Montilla ha hagut de marxar de la NOSTA manifestació, molts d'altres haurien d'haver fet com ell, però certament era qui més s'ho mereixia, la gent s'està despertant, i fa goig veure que el que fa anys que alguns venim dient, que l'única sortida és la independència, la gent ho està fent seu, feia goig veure gent de totes les edats a la manifestació, feia goig escoltar els clams a favor de la independència, feia goig llegir les diverses pancartes, excepte les dels de sempre que no volen veure les coses, dels que continuen voler-nos enganyar amb l'espanya plural i el federalisme, gent que ahir es va poder veure que eren minoria, el que a nosaltres sempre ens diuen, que som minoria, ahir ells ho eren.

No sé quants érem, no en sé el numero, diuen que érem més d'un milió, jo el que sé és que érem molts, molts que hem anat a reclamar la independència, certament amb projectes diferents per aquesta, però tots amb un anhel, el de que el poble català sigui lliure del jou espanyol.

Això no és el final de res, això és la continuació d'una guerra, on hi haurà nombroses batalles, i ara a sigut la primera que hem guanyat, la de fer obrir els ulls, la de que la centralitat política i la via “útil” sigui la independència, encara ens en quedem moltes per lliurar, però guanyar-les està a les nostres mans, avui més que mai ens hem de fer dignes de la nostre pàtria i deslliurar-la de les cadenes que la tenen captiva, presonera, agenollada, i que fa possible que les sangoneres la malmetin, ja no és temps de mitges tintes, ara ja només hi ha dos bàndols, els que volen la llibertat i els que no, i la llibertat és la independència.

Excursions

2010-06-17T11:33:00.000+01:00

Bé, entre una cosa i una altre han anat passant dies i no he escrit res, i això no pot ser XD. Bé, avui no faré cap reflexió de les meves, si no que parlaré d'un altre tema, les excursions. A mi m'agrada molt anar a la muntanya i fa temps anava força sovint amb un amic d'excursió, bé anava amb més, però diguem que un era el fix i el que estirava més del carro. Doncs bé, jo fa temps que tinc pel cap tornar al tema, a més fa temps també vaig pensar una altre cosa, però per poder-ho entendre bé començaré parlant d'una altre cosa.

Les meves vacances, des de petit sempre han sigut anar al poble, i va haver un moment que passava tot l'estiu al poble, vaja, i la setmana santa i el nadal, qualsevol vacances que tingués eren per anar al poble. Un dia, quan encara treballava vaig pensar que estar al poble està bé, però que també podria utilitzar una part de les vacances per visitar altres llocs, i així donat que tenia un mes de vacances vaig decidir que una setmana seria per voltar món i les altres tres per anar al poble, aquest pla va durar dos anys, el primer vaig anar a Finlàndia i el segon a Irlanda, després d'allò ja vaig entrar al fascinant món de l'atur XD, i clar, ja no hi va haver diners per anar a voltar. S'ha de dir que abans de fer aquests viatges ja vaig fer una cosa que depèn de com es miri es pot ficar dins del mateix pla, i de fet en part va ser el detonador per que sorgís la idea de dividir les vacances, va ser fer la part de Galícia del Camí de Santiago (el qual vaig fer fins al final de tot, o sigui Finisterre). Llavors un dia vaig fer una reflexió, a Catalunya hi ha molts llocs macos que jo no he visitat, perquè anar lluny si hi ha coses a prop que no he vist, i que econòmicament em sortirà millor, i donada la meva situació és més assumible.

Doncs amb això que he explicat es pot entendre millor la idea que vull plasmar, que no és altre que fer turisme per Catalunya, hi ha llocs molt macos per visitar, jo una vegada vaig fer una excursió per la Vall de Núria i em va agradar molt, hi ha pobles medievals molt macos, i també hi ha rutes, que salvant les distàncies, pot ser com quan vaig fer el Camí de Santiago. La veritat, m'agradaria agafar la motxilla amb menjar i vinga, a voltar, per tant crec que miraré rutes, em faria gràcia posar-me a caminar i passar-me tot el dia voltant i gaudint de la naturalesa, de moment una amiga em va passar una ruta, el Camí dels Bons Homes, i la veritat té molt bon aspecte, però bé, s'ha de mirar tot i també mirar els dies que tinc i els que vull invertir.

Defectes

2010-06-02T16:57:00.002+01:00

Bé, aquesta reflexió tracte sobre el tema dels defectes, sobra no reconèixer-los i negar-los, i el fet de simplement dir-los ser tractat com una cosa negativa i que ha d'anar forçosament lligat a la discriminació. Però no parlo de qualsevol defecte, n'hi ha que si que es reconeixen i no hi ha cap problema, parlo dels defectes físics o psicològics, sembla que siguin un tabú, es nega la seva existència, i això no està bé, no s'ha de discriminar a ningú per això, però no està bé simplement obviar l'existència de defectes, jo per exemple tinc un intel·ligència força limitada, diguem que estic per sota del més habitual, i com ho sé, en soc conscient, ho accepto i puc actuar en conseqüència, però no, moltes vegades quan li dic algú que soc inferior intel·lectualment m'ho nega, collons no m'ho neguis, és així, de la mateixa manera que sé que soc superior en altres coses a molta gent, doncs soc inferior en aquest aspecte. Negar que hi ha defectes i que hi ha gent superior o inferior en alguns aspectes a d'altres és dolent, és així i no passa res, hi ha gent que serà superior en unes coses i inferior en d'altres, i altres que serà al revés, saber quines són les nostres limitacions en unes coses ens pot ajudar a superar-les amb unes altres.

A més, trobo força negatiu negar-li a una persona que té un defecte l'existència d'aquest, perquè se'l pot dirigir a que ignori el defecte, i així no avançarà. Per il·lustrar això tornaré a l'exemple de mi mateix en dos casos, com ja he dit, la meca capacitat intel·lectual i mental és força deficient, això és una cosa que s'ha fet pales sempre en el moment d'estudiar, la meva capacitat de retenció és força dolenta i necessito estudiar molt per poder memoritzar el mateix que una altre persona potser simplement llegint-ho dues o tres vegades ja ho recorda, doncs el fet de ser conscient de la meva limitació i acceptar-la, doncs simplement podia plantejar un sistema d'estudi apte per a la meva ment, que es tractava en estudiar molt, i fer-ho per parts, intentar memoritzar un full, després un altre, i després repassar mentalment els dos, després memoritzar un altre i repassar mentalment els tres i així, i després cada dia pel matí repassar mentalment tot el que havia estudiat el dia anterior. Evidentment tot aquest sistema d'estudi m'ha costat anys poder-lo fer (cosa que es pot veure amb l'evolució de les meves notes). I el segon cas és un que em passava quan era força petit, la meva incapacitat per organitzar-me, a l'escola em passava que tots els fulls que feia de totes les matèries les posava dins el calaix de la taula sense cap ordre i amb el que això comportava per després recuperar-lo, però no ho feia per mandra o perquè no m'importés organitzar la meva feina, simplement no era capaç, mentalment era incapaç de fer una organització, doncs lluny de negar-me la meva pròpia incapacitat i per tant defecte i per tant inferioritat, el que vaig fer és acceptar-ho i cercar una manera de solucionar-ho, i així va néixer la utilització d'una carpeta amb separadors, i gracies a això mica en mica vaig poder aprendre a organitzar-me. Doncs si m'hagés negat a acceptar les meves limitacions mentals segurament no hagés pogut millorar i potser ara no tindria ni el batxillerat ni la ESO, i potser la meva capacitat ara seria inferior.

I el mateix passa amb el defectes físics, si una persona té un defecte físic i l'accepte, pot superar les limitacions d'aquests amb la resta del cos. Negar el defectes dels altres és una mostra de paternalisme totalment nociva per a l'altre, i negar els propis és una mostra greu de falta d'autocrítica nociva per un mateix. Per superar un defecte, s'ha d'acceptar.

Incongruències

2010-05-28T13:00:00.002+01:00

Bé, la reflexió d'avui és sobre un fet que he anat observant, i és el tema de criticar o atacar una actitud i després reproduir-la però en un altre objectiu, que vull dir amb això, bé, posaré un exemple, l'altre dia estava passejant i vaig veure una pancarta que hi posava “turistes fora, sou uns terroristes”, i llavors a mi em ve al cap diverses coses, primer, que és un turista?, un turista és una persona de fora que ve de visita a aquí, turista és des d'un element que només es dedica a beure i anar malmetent les coses i que no té cap mena de respecte pel lloc on va, fins a un persona que es dedica a visitar llocs interessants i a interessar-se per el lloc que visita. Per tant els turistes són un grup heterogeni de persones que la única cosa que tenen en comú és que són de fora i venen de visita, però clar, hi ha un altre grup de persones que tenen una definició semblant, els immigrants, el immigrants són un grup de persones heterogenis que la única cosa que tenen en comú és que són de fora, però en aquest cas venen a viure. Si algú poses una pancarta de “immigrants fora, sou uns terroristes” la gent diria que és xenòfoba, i ho seria, perquè s'està discriminant a un grup heterogeni pel seu lloc de procedència, però llavors perquè dir el mateix dels turistes no ho és, doncs si que ho és, jo he anat a Irlanda, i per tant he sigut turista, vol dir això que he sigut terrorista?

Un altre exemple és fer comentaris directament racistes, però depenent de quin col·lectiu sigui no passa res, si algú diu que els àrabs són tots un lladres la gent se li llençaran a sobre per racista, i tindran raó, d'àrabs n'hi ha de bons i de dolents, com a tot arreu, però en canvi si diuen que els alemanys són uns desgraciats, o es caguen en els anglesos, llavors no passa res, i segueix sent igual de racista.

Doncs malauradament he trobat actituds d'aquestes en d'altres temes, hi ha gent avui en dia que és molt tancada i sectària, i això encara és pitjor quan aquesta gent pertany a moviments que volen, que volem canviar les coses i lluitar contra les injustícies d'aquesta societat.

Medicaments

2010-05-20T08:59:00.004+01:00

Bé, avui faré una altre reflexió, aquesta vegada sobre els medicaments. Jo soc una persona contrària a la medicació si no és realment necessària, fa anys que vaig decidir abandonar els medicaments i fa anys que vaig prendre aquesta decisió, avui en dia hi ha una cultura de la medicació que no m'agrada gens. Per un costat està el fet de que el cos ha de saber defensar-se sol i la medicació l'afebleix, llavors només hem d'utilitzar medicaments en el cas de que el cos no pugui ell sol, evidentment també s'ha de dir, que el cos si no se'l fa patir una mica tampoc millora, el cos s'ha d'entrenar com tot per poder fer-lo més dur i que aguanti més, i si a la mínima que veiem que tenim un problema ja li fotem medicaments, aquest es fa dèbil i dependent de les substàncies que li proporcionem per resoldre els seus problemes. Per un altre costat està el fet de que per qualsevol cosa la gent ja es medica, una cosa que en el seu dia em va semblar aberrant va ser un anunci que vaig veure d'aspirines, on et deia que l'aspirina es podia prendre per resoldre moltes dolences, i la que sortia a l'anunci era el dolor de braços que patia una noia a conseqüència d'haver estat tocant la bateria, o sigui que les molèsties normals i en cap cas dolentes d'haver fet exercici s'havien de medicar.

Però en tot això hi ha una altre fet, el fet de que els medicaments no són com una taronjada o un got de llet, tenen efectes sobre el nostre cos, un d'ells és que les nostres defenses empitjorin, però és que depenent del medicament, hi ha tota una sèrie d'efectes secundaris que en cap cas els puc considerar com a menyspreables, i clar, si realment hi ha una necessitat dels medicaments doncs mira és el que hi ha, però si realment no hi ha una necessitat del medicament, estem malmeten el nostre cos sense motiu.

Avui en dia està força ficat en la mentalitat de la gent el fet de medicar-se, com l'altre dia que vaig llegir gent que deia que per la ressaca es medicava, jo mai he tingut ressaca (donada la meva negativa a prendre drogues) i no sé el que és, però vaja la humanitat a patit ressaca durant molts segles i ningú s'ha mort per això (bé, potser algú si XD), per un simple i lleuger mal de cap ja la gent es medica, ja no dic una migranya de tres parells de collons, no un lleu mal de cap ja és motiu de medicació, si és que fins i tot un simple i trista rascada ja és motiu de desinfecció com si la vida de la persona perillés.

I tot això provoca un altre fet, el fet de que la gent mica en mica va sent cada vegada més dependent de substàncies per poder portar una vida normal, i això és el pitjor, no pot ser que la gent prengui medicaments cada dos per tres, els medicaments han de ser una cosa excepcional, només s'han de prendre si realment es necessiten, i evidentment si hi ha remeis naturals que ens puguin pal·liar els problemes és millor fer-los servir.

Un futur possible

2010-05-17T18:16:00.003+01:00

Bé, avui vull fer una reflexió, una reflexió d'un possible futur que ens espera, una impressió de com podrien acabar les coses. Fa temps que vaig començar a intentar saber que passa al meu voltant i més enllà, intentar veure com funciona el món. Bé, doncs veien els esdeveniments que fa anys que estan succeint, plantejaré aquest hipotètic futur que crec podria acabar sent realitat.

He llegit coses sobre el liberalisme, les virtuts del liberalisme, que de maco és el lliure mercat i en contra de l'intervencionisme, que les empreses públiques s'han de privatitzar, i de fet, ja fa temps que s'estan privatitzant empreses i serveis, ja sigui d'una forma clara, o a sota ma, d'amagatotis i d'esquenes a la opinió pública. Molt bé doncs, plantegem aquesta premissa que ja fa anys que s'està duen a terme, mica en mica, les grans empreses estan guanyant poder econòmic, serveis que abans cobrava l'estat, ara els cobra una empresa privada, molt bé, passem a seguir aquestes privatitzacions, que passa si privatitzen la sanitat i l'educació, evidentment es regirà per principis mercantilistes i no ètics, però bé, qui marca els límits és l'estat, l'estat és qui marca les lleis i qui la fa complir, i per tant té poder per sancionar i obligar a rectificar les males conductes empresarials. Però si avancem cap el lliure mercat i el no intervencionisme, aquesta regulació disminueix, però bé, avui en dia no només la sanitat o la cultura es privatitza, hi ha empreses de mercenaris i hi ha països que les contracten, l'altre dia vaig llegir que no sé en quina guerra (diria que la de Irak) una part dels soldats enviats per Estats Units no eren del seu exercit sinó d'empreses d'aquestes, avui en dia també hi ha empreses de seguretat, llavors el fet és, que passa si l'estat comença a utilitzar els serveis d'aquestes empreses enlloc de tenir els seus propis “homes armats”, que passa si un dia, la policia o gran part d'ella és propietat d'una empresa privada?, que passa si un dia l'exercit o gran part d'ell és propietat d'una empresa privada? Molt fàcil, que els “homes armats” no estaran al serveis de l'estat sinó d'una empresa, i llavors un dia l'estat pot sancionar una empresa, i aquesta simplement dir-li no a l'estat, i que farà l'estat?, utilitzar la força?, però clar, el “homes armats” seran d'una empresa, empresa que potser és la mateixa que l'estat vol sancionar, o simplement una altre, però clar, les empreses es poden aliar pels seus propis interessos, i llavors, el dia que els “homes armats” de les empreses siguin més que els “homes armats” de l'estat, aquest ja no tindrà cap poder, i el món no serà regit per estats, sinó per empreses.

El meu ideal de societat, és una societat sense estats, on la gent s'auto-organitzi, d'una manera horitzontal i amb la lliure federació, per tant el fet de que mori l'estat a primera vista podria semblar que és el que vull, però és que el que estic plantejant és simplement la mort d'uns amos per que uns altres ocupin el seu lloc, com va passar en el seu dia amb la noblesa i la burgesia.

Però ara seguim en el tema d'aquest futur, els representants d'un estat en democràcia són escollits pel poble en votacions (no entro a valorar el sistema, no és el meu sistema ideal), però clar, els caps de les empreses no són escollits en votació, per tant tindríem uns nous amos que no passen cap sedàs de votacions, ja avui en dia les votacions són un engany perquè els poders econòmics pressionen els polítics per que facin el que ells volen, però si les empreses passen a ser qui tenen el poder, ja no han de pressionar els governs, perquè de facto ells serien els governs, llavors la casta política i tota la parafernalia de l'estat podria ser mantinguda simplement com a façana perquè la gent voti i cregui que ells són els sobirans i els que escullen els mandataris, però realment els polítics no podrien fer res, perquè no tindrien poder, les campanyes polítiques serien pagades per les empeses, creant candidats i fent-los propaganda per vendre'ls com els salvadors del poble i qui arreglarà les coses, ja avui en dia es donen fets semblants com és el cas de l'Obama, un candidat la propaganda del qual ha sigut pagada per empreses i venut com el gran salvador quan a l'hora de la veritat moltes de les seves polítiques han sigut igual o pitjors que les del seu predecessor.

I aquest és el futur que jo dic que pot passar i que crec que les empreses ens volen empènyer, un futur dominat per les grans empreses, amb governs de façana per acontentar a la població i tenir-la adormida, un món on els drets laborals serien abolits per obra i gràcia del lliure mercat, on tots els serveis serien privats, en definitiva un món més injust i on la propietat privada i el mercantilisme serien els nous dogmes de fe.

Cinema Català

2010-05-12T21:37:00.005+01:00

Bé, avui a la tarda he vist per tercera o quarta vegada la pel·lícula de Coronel Macià i m'ha vingut al cap una cosa que d'altres vegades també he pensat, s'hauria de posar esforços en fer cinema català de qualitat i de pas explicant fets de la nostre història. Primerament des del meu punt de vista està molt bé tenir pel·lícules fetes per nosaltres i explicant episodis de la nostre història que molts segurament desconeixen, perquè està molt bé saber com va ser la guerra d'independència dels americans o qui va ser William Wallas, però collons millor està saber qui fou Bac de Roda o el general Moragues. Bé, i ara tot i que la societat a la que jo espiro dista molt de l'actual i dels sistemes ens els quals es regeix, sé que actualment hi ha coses que de moment no es poden canviar per una simple qüestió de falta de gent que així ho vulgui, i un cas concret és l'economia que avui en dia encara es basa en els diners i tot la pesca que està muntada, i bé exposaré els beneficis que jo crec seguint aquestes regles dels diners a les quals de moment estem tots atrapats que poden beneficiar la creació de pel·lícules catalanes de qualitat.

Per un costat des d'un punt de vista econòmic una indústria forta de cinema és una font econòmica que pot millorar l'economia del país i per una altre és una indústria que no malmet el territori com és la construcció i no et fa esclau d'altri com és el turisme, per un altre costat el fet de tenir una indústria de cinema fa que es tingui més autonomia en aquest afer, ara com ara totes les pel·lícules venen de fora, amb el que això comporta, i tenir-ne de pròpies i de bona qualitat fa que no sigui així, a veure, no és que cregui que se li hagi de fer la competència a Hollywood, dubto que ara com ara es pugui fer, ni molt menys, està molt bé veure pel·lícules que es facin a d'altres llocs, però si també hi ha oferta catalana doncs llavors com a mínim una part ja no és de fora i per tant les despeses en moltes coses baixa.

Bé, i per un altre cantó hi ha la part de que si es fessin pel·lícules de la nostre història afavoriria el sentiment nacional, i de pas donaria a conèixer coses de la nostre història, que vulguem o no, la gent se'n recorda més si ho ha vist en una pel·lícula que si li han dit a classe. I per un altre cantó que hi hagi actors catalans de referència i per tant que la gent els hi agradi i tal com passa amb els actors nord-americans doncs també pot ajudar a la catalanitat al visualitzar catalans amb coses que agraden, tot i que això últim no m'agrada gaire, no soc gaire partidari dels ídols i tal, però malauradament avui dia això hi és, i millor que siguin ídols catalans i que ho siguin per ser actors bons que no per ser un bala perduda que l'únic merit que té és casar-se amb un famós i després vendre exclusives.

I una cosa que està molt de moda avui, els doblatges, si són pel·lícules catalanes ja estan en català XD, perquè compte, una pel·lícula en castellà no és catalana per molt que es faci a Catalunya.

I per últim enllaçaré un tema que pot ser complementari al cinema, les sèries de televisió. També estaria bé fer bones sèries per moltes de les coses abans esmentades pel cinema, però a més per una altre, avui en dia amb internet moltes sèries al dia següent de sortir e Estats Units ja estan a la xarxa subtitulades, però en quin idioma, en castellà, una bona producció de sèries autòctones ens ajudaria molt a la llengua, ja que evidentment no sortirien per internet abans que per la televisió, i ja sortirien en català.

Bé, doncs per avui ja està bé.

Economia basada en recursos

2010-05-05T19:34:00.003+01:00

Hola gent, feia molt de temps que no escrivia en el meu bloc, i m'he animat i porto una entrada força gran.

Bé, avui penjo un text extret d'un altre bloc, concretament aquest: http://ciudadanosmundo.blogspot.com/

I jo l'he traduit al català i el penjo aquí:

Ja he parlat alguna vegada del Moviment Zeitgeist, del Projecte Venus i de l'economia basada en recursos, però mai m'he pres la molèstia d'explicar a fons del que es tracten, esperant que la gent investigui una mica en les pàgines web pròpies del moviment i del projecte, i en altres fonts. En canvi, sempre he volgut parlar d'això i deixar-ho tot ben clar, per a evitar interpretacions equivoques, malintencionades i/o desafortunades. utilitzaré I un avís: penseu en aquest text més com un assaig robust que com un dels articles d'opinió habituals per aquí. En altres paraules, serà millor que tingueu temps de sobres per a llegir-lo. Molts dels que escolten parlar del Moviment Zeitgeist ho rebutgen abans d'aprofundir en ell si més no, ja sigui per l'òbvia connexió entre la polèmica i discutida (i discutible) pel·lícula-documental "Zeitgeist" i el moviment o perquè sembla massa estrany i potser també radical. Però, què és realment Zeitgeist?

Abans de definir el moviment, ocupem-nos del terme. Encara que el moviment no té un símbol propi per una bona raó, se sol usar un simple globus terraqüi per a representar la unitat de la humanitat (igual que l'expressió que dóna nom a aquest blog, Ciutadà del món), mentre que Zeitgeist significa "esperit de l'època" en alemany (encara que s'usa ja internacionalment), i es refereix únicament a l'atmosfera social, moral i intel·lectual que es viu durant cert període de temps en una societat particular. En ocasions s'han descontextualitzat aquests fets més que el moviment en si mateix, la qual cosa no deixa de sorprendre'm. Per això mateix, és probable que Peter Joseph, l'autor de tot aquest garbull, usi algun altre terme (o potser cap específic) per a comunicar les idees del moviment social i de l'economia basada en recursos en el futur. En realitat, tot això no són més que etiquetes inútils, buides. Les etiquetes i els símbols solen ser més perjudicials que beneficiosos; fins que no definim el moviment, no tindrem ni idea del que es tracta. El problema més gran per definir-lo breument, és que és més fàcil dir el que no és que el que és, o sigui, dir el que rebutja. En canvi, una definició molt concisa del moviment seria aquesta: "moviment social dedicat a posar al dia la societat pel bé de la humanitat fent ús de la tecnologia punta i els coneixements contemporanis". En canvi, en aquest espai ja hem comentat alguna vegada que les definicions concises poques vegades són suficients per a comprendre el concepte íntegrament, per tant hauria d'expandir la definició dient que el moviment reconeix que la majoria dels problemes socials, físics i psicològics que ens turmenten avui dia i des de sempre són resultat directe o indirecte de l'escassesa (real o artificial), i que oferix com contra mesura un canvi total des de la base mateixa de l'estructura social: encara que el sistema monetari basat en l'escassesa, la competitivitat i la mà d'obra han servit el seu lloable propòsit, és evident -per aspectes que comentarem després- que els seus dies s'acaben i que la societat ha de reestructurar-se. Hem d'adonar-nos que vivim en un món obert, sense fronteres reals. El que hi ha són recursos i dipòsits d'energia pertot arreu, tot això dintre d'un ecosistema que no podem ignorar. Es necessita un sistema per a collir i utilitzar tot això, tenint-lo sota control de la forma més eficient i intel·ligent possible, deixant de costat el sistema monetari i creant en canvi una economia basada únicament en recursos. Com va dir Jacque Fresc, no hauríem de preguntar-nos "Quant costa?", sinó "Tenim els recursos?".

Amb això, el moviment vol deixar enrere les conductes competitives perjudicials que tenim ara i abordar el món des d'un punt de vista basat en la informació que podem treure del nostre entorn de forma objectiva, fent ús dels nostres coneixements tecnològics per a aprofitar els recursos del nostre planeta; i per a tot això, es necessita un sistema específic. Un govern, amb la definició que tenim del mateix a dia d'avui? En absolut. Això ja ho vaig explicar breument en un article sobre el poder:

"Però, precisem d'un govern com ho entenem avui en dia, d'un cap controlant el sistema polític establert? No necessàriament: seria suficient amb un sistema econòmic (administració de béns) informàtic supervisat per tècnics i científics que simplement s'ocuparia de la gestió i organització dels recursos de la Terra, de la construcció i de tota la resta de finalitats merament objectives. Al cap i a la fi, què més cal decidir? Despeses financeres, que és al que es redueix la política avui dia, tenint en compte que la guerra, les relacions internacionals i la construcció d'infraestructures públiques també persegueixen o es basen en finalitats econòmiques? En un món sense desigualtat social, en un món en el qual el poder no recau sobre ningú, per a què es necessita un sistema monetari? Ens aniria perfectament amb una economia que es basés únicament en els recursos i no en els diners".

L'economia basada en recursos és el sistema que proposa Jacque Fresc, un dissenyador industrial, enginyer social i científic generalista de 94 anys. Després de la gran depressió d'Estats Units, on hi havia recursos però en estar tot en fallida no en podien fer ús, es va adonar que alguna cosa no funcionava, i que calia canviar el sistema. Va crear l'organització The Venus Project, i (amb l'ajuda de Roxanne Meadows des dels anys '70) duu ja molt temps desenvolupant i expandint les seves idees. Duen dècades treballant per a establir mètodes tècnics i sistemes educatius que puguin dur a una transició social, des dels seus cicles actuals de guerra, pobresa perpètua i corrupció, fins a un disseny social millorat basat en l'alineació amb l'entorn, esperit pràctic, màxima eficàcia i -els punts més crítics- un nivell elevat de vida, llibertat personal i benestar no només per a una certa nació o classe, sinó per a tota la família humana. La materialització d'aquestes idees generals pren forma en un nou disseny social posant-nos al dia en els nostres coneixements; o sigui, un sistema que deixa enrere tot el bagatge evolutiu de la nostra cultura i tradicions i marca la línia d'un "ara, i cap a endavant". Aquest és un punt molt important: no es tracta d'un sistema, societat i/o cultura establerta o final, sinó emergent, ja que aquest és el nostre estat natural, i així és fins i tot avui dia, encara que el sistema ho reprimeixi. Dita d'una altre manera, la fi de la societat és seguir progressant, es basa en avançar; mai podrem arribar a la perfecció, però podem prendre aquesta direcció en comptes de crear una societat final de forma fictícia. I és fictícia: els canvis ocorren volguem o no. A això se li diu pressions biosociales; no és Stalin, ni Marx, ni Bush, ni tampoc Fresc, sinó les condicions del moment.

Lincoln no va alliberar als esclaus. Les condicions van ser les que van fer deficient a l'esclavitud -Escac Fresc

En resum, l'economia es basa en recursos en comptes d'en comerç. Tots els béns i serveis estan disponibles sense l'ús de diners, crèdit, abonat, intercanvi o qualsevol altra forma d'endeutament o servitud. La finalitat d'aquest disseny social és alliberar a la humanitat de les ocupacions o professions repetitives, mundanes i arbitràries que no tenen rellevància real en el que concerneix al desenvolupament social. També s'encoratja un nou sistema d'incentiu que se centra en la realització pròpia, educació, consciència social, i creativitat, en contraposició a les finalitats egoistes, superficials i falses de l'adquisició de propietats i poder que dominen avui dia. Al no haver comerç sinó accés, és obvi que la propietat desapareixeria, no perquè un estat vulgui controlar més el seu comerç, sinó perquè al no haver escassesa la raó per a la propietat desapareix, i amb ella l'estratificació i la pobresa:

Els caçadors tenien milers de fonts salvatges de menjar amb la qual subsistir. L'agricultura ho va canviar tot, creant una dependència esfereïdora en unes poques dotzenes de fonts de menjar... L'agricultura va permetre l'emmagatzematge de recursos excedents i, per tant, va crear inevitablement l'emmagatzematge desigual dels mateixos, l'estratificació de la societat i la invenció de les classes. D'aquesta manera va permetre la invenció de la pobresa. -Dr. Robert Sapolsky

L'escassetat d'avui en dia es pal·liaria amb una sostenibilitat real. Declarant a la Terra i els seus recursos patrimoni comú de tota la humanitat, no hi hauria més invasions territorials, no necessitaríem exèrcits i armades, no necessitaríem presons o policia. Tot això solament es necessita en una societat orientada cap a l'escassetat. Avui en dia tenim la tecnologia, els recursos i el coneixement suficient com per a resoldre la majoria d'aquests problemes; però per a fer-ho, hem de desafiar al grup dirigent.

Quan la classe dirigent usa el terme "sostenibilitat", es refereix a sostenibilitat per a ells. No té molt sentit preocupar-se d'això en aquest sistema. Els metges guanyen molts diners tractant el càncer, però si aconsegueixen una cura el seu nivell de vida baixa. On està el sostenible? Com veieu, per a alguns el sofriment humà és avantatjós. Els psicòlegs tracten a gent amb problemes. Però si criessis als teus fills en una societat entenimentada, no tindries problemes, excepte per danys genètics, i encara en aquest cas existeixen ajudes. Qualsevol psiquiatra que t'adapti a aquest sistema ha de ser un ignorant. Tots els especialitzats en psiquiatria estan desperdiciando la seva vida. -Jacque Fresc

Quan la classe dirigent usa el terme "sostenibilitat", es refereix a sostenibilitat per a ells. No té molt sentit preocupar-se d'això en aquest sistema. Els metges guanyen molts diners tractant el càncer, però si aconsegueixen una cura el seu nivell de vida baixa. On està la part sostenible? Com veieu, per a alguns el patiment humà és avantatjós. Els psicòlegs tracten a gent amb problemes. Però si criessis als teus fills en una societat més entenedora, no tindries problemes, excepte per danys genètics, i encara en aquest cas existeixen ajudes. Qualsevol psiquiatra que t'adapti a aquest sistema ha de ser un ignorant. Tots els especialitzats en psiquiatria estan desaprofitant la seva vida. -Jacque Fresc

La idea de la sostenibilitat no ha de tenir més limit que l'equilibri entre la nostra supervivència i la del nostre ecosistema, al qual podríem denominar la quarta família del nostre instint de supervivència (sent les tres primeres nosaltres mateixos, les nostres famílies i amics, i finalment l'espècie). Com menys capacitat de raciocini té un animal, més es tanca sobre si mateix per a sobreviure; no entén la complexitat de l'entorn i per tant el seu únic mitjà per a subsistir és només considerar vital la seva pròpia existència. En canvi, no ocorre així amb tots, i si fins i tot els animals arriben a actuar a llarg termini instintivament (protegint a la família i a l'espècie), nosaltres sens dubte podem adonar-nos que depenem de l'ecosistema a llarg termini, sobretot si l'explotem així. Però hem de protegir l'entorn de debò, sense barreres econòmiques.

Per exemple, penseu en la gran despesa de recursos que causa el comerç d'importació i exportació: actualment, importem productes des de sud américa o Àsia, i en matèria de recursos el transport ho fa molt més "car", encara que tenint el sistema monetari com base sigui més rendible (de forma fictícia, ja que ens passarà factura), pel poc que paguen als treballadors en aquests llocs, entre altres factors. En canvi, tal despesa de recursos és absolutament innecessari. El transport de recursos a llargues distàncies ha de reduir-se al mínim: fins a on sigui possible, les ciutats (dissenyades des de la base per a això) haurien de funcionar com petits mons auto suficients, en les quals el transport de recursos solament tindria cabuda en casos realment necessaris. No hi hauria duplicitat de productes, no hi hauria obsolescència planificada (ni obsolescència percebuda), i tampoc tindríem la immensa quantitat de desaprofitaments que veiem a dia d'avui: seria un sistema realment sostenible.

És en aquest moment aproximadament quan la gent treu a la llum els dos únics punts que realment mereixen la pena discutir. No puc estendre'm, per tant no em molestaré a respondre als dubtes o acusacions patètiques que ronden per la xarxa; els quals etiqueten a l'economia basada en recursos de comunisme, colectivisme, una altre classe de liberalisme (?), anarquisme o nou ordre mundial (o també anti-nou ordre mundial, que més donarà) no semblen comprendre el que són cap d'aquests sistemes econòmics, polítics i ideològics. Per començar, en tots s'empra un sistema monetari i el seu inherent sistema de valors competitius, encara que sigui en mètodes primitius d'intercanvi; en aquest nou sistema el que hi haurà serà accés, amb l'única frontera natural: la capacitat de la Terra i els seus recursos.

Però no són els diners en si mateixos amb el que la gent més raonable té un problema, sinó amb el que anomenen "naturalesa humana". I és aquest el quid de la primera qüestió. Encara que molts dels que no tenen prejudicis massa greus ens segueixen fins a aquí, tard o d'hora solen treure la bandera de "Si, una utopia molt bonica, però l'ésser humà és corrupte per naturalesa, per tant òbviament corrompria aquest sistema". Aquí apunta la seva cua la suposada guerra perpètua entre la naturalesa i la societat; l'innat i genètic versus el que aprenem de l'entorn; el que els angloparlants anomenen "nature vs nurture" o naturalesa vs formació. No existeix tal cosa: el que aprenem i les disposicions que dicten els nostres gens estan estretament entrellaçats; no hi ha guerra, no hi ha "versus". És evident que els gens marquen el nostre desenvolupament, però també està provat que l'entorn pot afectar a aquests. No hi ha separació possible.

Com s'explica en l'última part de la conferència de Peter Joseph a Gran Bretanya, és molt cert que l'economia basada en recursos no funcionaria sense una societat adequada, sense una "teràpia social" prèvia. Al contrari del que molts creuen, no és impossible sobreposar-se a les ideologies, identificacions i dogmes tradicionals que la cultura establerta ha esculpit en pedra com finals (en contraposició a la cultura emergent de l'economia basada en recursos). Em temo que els que pensen que l'ésser humà és de naturalesa fixa i rígida estan molt equivocats: la conducta humana no és immutable. Aquest punt és molt important, ja que segons aquesta lògica mediatizada, si l'ésser humà és immutable, també ho és l'estructura social i cultural.

"La major revolució de la nostra generació és el descobriment que, canviant les actituds interiors de les nostres ments, els humans podem canviar els aspectes exteriors de les nostres vides" -William James

Però a veure, què és la cultura? Ni més ni menys que un conjunt d'actituds, valors, finalitats i pràctiques compartides que caracteritzen a un grup. Les nostres diferents llengües, estratègies socials de supervivència, percepció de la bellesa, tradicions que perpetuem, mites urbans... tot això dóna forma al nostre pensament i personalitat, tot això existeix arran de la cultura i la societat en la que naixem. I, si bé mai hem tingut abundància i per això mai s'ha fet una mica similar al que aquí es proposa, tots aquests aspectes de la cultura sí que han canviat al llarg de la història.

Si ho mirem bé, tot el que pensem i diem se'ns ha presentat primer (d'una forma més o menys directa), tot és una acumulació d'experiències. La naturalesa està dins l'entorn, i la naturalesa afecta a l'entorn. Per tant, és obvi el gran efecte que aquest últim té en el nostre comportament. Això sí, amb això no vull dir que no estiguem "cablejats" d'una forma específica en el nostre cervell, que no tinguem imperatius biològics. Com vaig escoltar dir en la conferència anteriorment esmentada, per molt que intentis ensenyar a parlar a un gat, aquest no ho aconseguirà.

Desgraciadament, d'aquí ve la idea absoluta que les conductes corruptes de la humanitat són genèticament imposades. Això és el que busca precisament la biologia de conducta: trobar el "gen criminal". En altres paraules, que la gent és o pot ser dolenta per naturalesa. Això no és més que una forma extremadament simplista d'explicar el comportament humà, no molt diferent de la dualitat del "bé i el mal" i la "llum i foscor" que ens arriba tradicionalment des de la religió i altres pensaments supersticiosos primitius. Per tant en aquest cas, el gen ha substituït al dimoni que posseïa a la persona fent-la malvada i sense control sobre les seves accions.

Per contra, això no és així: està més que provat que els gens no fan tal cosa. Són vitals i en efecte imperatius en alguns casos (els necessaris per a qualsevol ésser viu: el sistema nerviós, etcètera; i les alteracions genètiques extraordinàries, que duen a malalties -ara- incurables), però no causen conductes realment. Com va dir el Dr. Robert Sapolsky

"Els gens poques vegades es tracten d'inevitables, especialment en el que concerneix als humans, el cervell o la conducta. Es tracten de vulnerabilitats, propensions i tendències".

Al final, la genètica produeix propensions, però és l'entorn el que les dispara, sobretot en el camp de la conducta. Com va exemplificar Peter Joseph, que tinguis el gen de la depressió no significa que vagis a deprimir-te. Ha d'haver un estrès en l'entorn perquè la predisposició a la malaltia es dispari. No fa molt que s'ha rebutjat la idea que la testosterona duu a la violència per se; són fets relacionats entre si, però per molta testosterona que tinguis en el cos, si gens et duu a comportar-te de forma violenta, la testosterona no es dispararà. Recordeu que res és blanc ni negre, sinó gris, pel que si trobeu quelcom absolut, el més segur és que sigui la simplificació d'una explicació racional molt més complexa.

De fet, succeeix també que l'entorn sobreescriu les predisposicions que sempre s'havien considerat elements "de sèrie": per exemple, farà un parell d'anys van extirpar un gen clau per al sistema neurotransmisor d'un ratolí, centrant-se en l'aprenentatge i la memòria, deixant-lo així en un estat greu de retard mental. En canvi, després de ficar-lo en un entorn altament estimulant, amb el temps el ratolí es va sobreposar a moltes de les seves discapacitats d'aprenentatge. Sembla un exemple massa específic, però això significa que -sempre que hi hagi una base intacta sobre la qual construir-los- un entorn adequat és capaç de restablir camins neuronals.

Amb tota aquesta explicació només volia arribar a una conclusió: l'educació dicta a la naturalesa (la naturalesa forma part de l'entorn), i si podem canviar, també pot fer-ho la societat, amb la "teràpia social" apropiada. En altres termes: l'excusa de la "naturalesa humana" no és vàlida, perquè els éssers humans no som inherentment avariciosos, competitius o corruptes; simplement, el nostre instint de supervivència ens pot dur a fer qualsevol cosa si existeix la necessitat, si hi ha escassetat. En canvi, amb abundància, gens d'això existeix, ja que aquestes propensions no es disparen. És difícil sobreposar-se a aquestes tendències socials, però si podem fins i tot -amb molt de temps i esforço- modificar el que considerem innat, l'educació adequada pot ocupar-se d'ensenyar aquests nous valors i idees sense massa dificultat. N'hi ha prou amb aprendre'ls abans que la degeneració del sistema actual ens afecti massa; fins i tot llavors, és possible donar la volta a l'assumpte -simplement, és més difícil.

Tinguem en compte llavors que, amb la desaparició d'aquestes tendències de conducta aberrants, és obvi que el sistema legislatiu desapareixeria a causa de la seva inutilitat; una vegada establertes en la pràctica les bases per a aquest nou sistema, deixaria d'haver lleis, per a ser substituïdes per un sistema de conducta no necessàriament escrit; les lleis et diuen "no facis tal cosa", però no t'expliquen perquè ni les conseqüències socials després de l'acte. Aquestes normes de conducta serien la base educativa de la societat, ja que estarien basades en aspectes objectius i mesurables: sostenibilitat, comprensió de la conducta humana, la relació natural recíproca entre tots els éssers vius i l'entorn... tot això substituiria a les lleis moltes vegades arbitràries i basades en valors rendits al sistema monetari.

Les conseqüències d'aquesta classe d'educació? No solament desapareixeria el sistema legislatiu, si no amb ell -òbviament- el sistema jurídic i penitenciari. Encara que tot això es pot donar per fet en certa manera, ja que hem deixat clar que no hi hauria cap govern amb el poder per controlar aquestes institucions, molts no són capaços de comprendre, per exemple, què faríem amb els presos. I el problema d'aquesta pregunta és que es planteja des d'un punt de referència molt superficial: la pregunta no és què faríem amb la població reclosa sinó, com podem evitar que hi hagi població reclosa?

Doncs bé, tenint en compte que la gran majoria de delictes i fins i tot crims els causa els diners directament, no és difícil de plantejar-se'l. La resta es limitaria a individus amb problemes mentals, que sincerament, no haurien d'estar en una presó, sinó en un centre d'educació, tractament psíquic o com vulgueu anomenar-lo. De fet, tots els criminals i també els que no hem comès delictes greus estem alienats fins a cert punt per la neurosi que provoca l'entorn actual; però de nou, res és blanc ni negre, i la gradació és extensa en aquest àmbit del comportament humà. Anem més enllà, ja que moltes de les esmentades malalties són per complet ambientals o almenys les dispara l'entorn: sense un entorn que els hi provoqui estrés, aquestes no apareixeran.

Hi ha un home anomenat James Gilligan, director d'un centre d'estudi de la violència a Harvard, que a més de ser acadèmic és un psiquiatra de presó, i ha parlat rutinàriament amb homes violents, arribant a tenir un coneixement íntim, de primera mà, de l'assumpte de la violència. [...]

Al parlar del moviment o del Venus Project, la gent acostuma a treure a la llum l'assumpte de la violència associada amb la gelosia i altres neurosis en les quals la gent mata per raons d'ego, al·legant que no té res a veure amb el sistema monetari. Primer, és important comentar que la immensa majoria de gent a la presó i que comet algun acte ofensiu per a la societat (al voltant del 90-95% als Estats Units), ho fa per diners. Per descomptat, la relació amb les drogues és indiscutible en la població reclosa, particularment en aquest país: si no m'equivoco, més de la meitat dels delinqüents ho són per assumptes de narcòtics i no són violents. [...] No és un acte criminal, i no és ofensiu per a la societat comparant-lo amb els altres; un addicte a l'heroïna no està robant ni matant a ningú. És cert que molts podrien arribar a fer el que sigui per aconseguir la seva dosi, però en aquest cas la causalitat es basa en un problema de salut fisiològica i mental. El cas és que és demostrable: el 90% dels crims els causa un problema amb les drogues o bé els diners.

La resta és més complex, i és per això que volia mostrar una cita del tal James Gilligan. Afirma el següent en l'assumpte de la conducta i les personalitats violentes amb les quals s'ha trobat:

Quan pregunto als reclusos amb els quals treballo per què han assaltat a algú, sempre em diuen el mateix: "em va faltar al respecte". L'expressió de "faltar al respecte" és tan central en el vocabulari, sistema de valors morals i psicodinàmica d'aquests homes crònicament violents que ho han abreujat en el terme d'argot "em va faltar". Encara no he vist cap acte greu de violència que no sigui provocat per l'experiència de sentir-se avergonyit i humiliat, faltat al respecte i ridiculitzat, i que no representés un intent de prevenir o desfer la pèrdua de fe en si mateix, sense importar el càstig, fins i tot si inclou la mort. No podrem comprendre'ls si no ens adonem que realment prefereixen matar o ferir (a uns altres o a si mateixos) que viure sense orgull, dignitat i amor propi. Literalment, prefereixen la mort al deshonor"

El que Gilligan dóna a entendre al final d'aquesta cita és que hi ha una condició ambiental molt potent; en aquesta societat tenim un problema amb les nocions d'humiliació i respecte, un problema que el sistema perpetua. En altres paraules, no es pot descartar la conducta criminal per la presumpció que són "dolents o bons". Existeix un atribut psicològic extremadament decisiu. -Peter Joseph & James Gilligan

Abans he dit que acostumen a sortir a la llum dues formes d'intentar rebatre aquests arguments una vegada arribats a cert punt, però el segon no és realment una refutació, sinó un dubte, una pregunta que precisa del que ja he parlat per a rebre una bona resposta, la qual és, al seu torn, vital per a comprendre al complet l'economia basada en recursos. La gran pregunta és: "I què faré jo en aquesta societat?"

Per a respondre, aprofundiré en el nou sistema de valors i pràctiques adequades que he comentat anteriorment, i afegiré encara més pes al gran dubte de la destinació de les professions: l'automatització. Encara que ja hem comentat de passada la importància de la tecnologia en el nou sistema, no està de més recalcar que la creixent automatització acabaria per fer-se càrrec del primer, segon i tercer sector d'ocupació. Bé pot sonar utòpic, però si analitzem la corba exponencial d'aquest avanç, no hi ha dubte que el que s'ha dit succeirà tard o d'hora: en els últims cent anys, el creixement de la producció en els dos primers sectors ha anat creixent al mateix temps que l'automatització s'obria camí, mentre que l'atur creixia perillosament. A aquest concepte tan terrible per als economistes se'l coneix com "atur tecnològic", i molt aviat ens durà a un dilema irresoluble dins del sistema actual: tots aquests treballadors han anat a parar al tercer sector, però ara que aquest comença a automatitzar-se també, a on aniran a parar? Enlloc.

Abans d'explicar la catàstrofe resultant, frenem una mica, perquè hi ha qui diu que el tercer sector mai desapareixerà del tot; i és cert, no ho farà ni en aquest ni en cap altre sistema, en certa manera. No del tot. En canvi, molts més treballs dels que la majoria creu podrien automatitzar-se avui mateix; no diguem ja si es donés via lliure al progrés científic sense l'obstacle del finançament de laboratoris. Les màquines poden ocupar la majoria dels nostres treballs de manera més ràpida, eficient i menys problemàtica. De fet, Jacque Fresc va posar uns quants exemples molt específics que il·lustren perfectament al que em refereixo:

"Desapareixerien moltes professions. Seria molt fàcil transformar a un advocat en un programa portàtil; si volguéssiu alguna resposta en temes legals actuals, això podria fer-se en una hora i mitja aproximadament. Igualment amb els metges de diagnòstic. Per exemple, a un dermatòleg li ensenyen imatges reals de malalties de pell en l'escola de medicina; han de recordar les imatges. [...]En realitat, no fa falta més que fotografiar totes les malalties de pell conegudes, i usar un escànner per a diagnosticar la malaltia. No necessites dermatòlegs [diagnòstics, no investigadors]; desapareixerien.

Moltes professions desapareixerien. En realitat, podríem desfer-nos del 80% de les professions; els empresaris no farien falta en el futur. No hi hauria accionistes; no fan res pel món. No hi hauria polítics; no saben que fer, són empresaris o advocats, i no tenen ni idea de com resoldre problemes. Pregunta a qualsevol polític i veuràs que no sap com prevenir que els automòbils xoquin, que les nacions vulguin matar-se entre elles, ni saben com disminuir el crim. L'única cosa que fan és posar un cartell de "Digues no a les drogues"; cal ser idiota per a fer tal cosa: sempre que pugui guanyar-se diners amb això, es vendran drogues".

Però tornem a les conseqüències de l'atur tecnològic, seqüeles que seran catastròfiques si no ens ens plantejar seriosament un canvi radical de sistema. Hem d'entendre que segons el pensament actual, els treballadors són sobretot consumidors a nivell soci-econòmic; si no poden comprar, es tornen figurants inútils en la cadena de consumició. Quan es diu que l'oferta ha cobert la demanda, la gran majoria pobre del món no entra en l'equació, ja que no tenen poder adquisitiu i per tant no poden demandar res.

Però, llavors, per què no eviten les empreses o els governs que això passi? Perquè ells pensen a curt termini, i a curt termini l'automatització suposa un creixement colossal de la producció i productivitat: les màquines no requereixen tantes cures com els humans, treballen amb més eficàcia, i la seva constància de treball és virtualment impecable; una ganga que no ignoraran (i no ignoren), i menys encara quan no semblen haver de preocupar-se massa per l'atur tecnològic al tenir en mà el tercer sector... fins que sigui massa tard i l'atur sigui tan gran que, sense consumidors, l'economia s'esfondri definitivament.

"Què passarà si seguim automatitzant la producció i acomiadant a més i més gent? Molt aviat, quan gairebé tots els treballs humans estiguin automatitzats, la majoria no tindrà el poder d'adquisició necessari per a comprar productes. Per tant, perquè produirà una fàbrica automòbils, tot i la gran productivitat que li aporta l'automatització, si la gent no pot comprar-los? I llavors que passa? El sistema mor. El sistema de lliure empresa era genial fa cinquanta anys, o potser fins i tot trenta, però ja no és adequat. [...] Arriba al seu final. I quan ocorri, apareixeran protestes i disturbis, i el crim creixerà. No m'agrada la idea, però és el que segurament succeirà. I si és així, apareixerà una dictadura militar, un sistema que arriba quan el govern no pot manejar a la majoria de la població. A aquesta dictadura li tinc una por esfereïdora, i per això precisament existeix el "Projecte Venus", per a mostrar una possible alternativa al caos social".-Jacque Fresc

Suposem que després del crack es proposa aquest nou sistema de gestió (tant social com individual) com una solució tangible, en comptes de posar pedaços al sistema com s'ha vingut fent en els últims anys. Abans plantejava vagament la noció que, sense sistema monetari, totes les ocupacions que tenien a veure amb ell desapareixerien, a més d'uns altres que no tindrien lloc en una societat més sana; i ara afegim el pes de l'automatització i l'atur tecnològic que causa. Així que tornem a la gran pregunta: què faríem en una societat sense -presumptament- ocupacions? Quina seria la nostra utilitat? Com ocuparíem el nostre temps?

Primer hem d'eliminar la noció tan mediatitzada que el nostre treball ens defineix, que aquest ens proporciona una utilitat com éssers vius; si ens pregunten qui som, respondrem amb els nostres noms i ocupacions, aspectes que no ens defineixen en absolut en la majoria dels casos. En canvi, no m'estendré en aquest punt, tenint en compte que no pretenc escriure un assaig filosòfic sobre la vida i què és el que som. Però us puc dir el que no som: no som la figura material després d'un lloc de treball. A dia d'avui existeix una orientació de valors grandiosa que entra en acció amb la humiliació. Què em dieu de la gent que preferiria suïcidar-se a perdre la seva feina? Caps que no poden aguantar acomiadar a desenes, centenars o milers d'empleats, col·legues i amics; els quals maten a tota la seva família perquè han perdut les seves feines... tal cosa només pot ocórrer en una societat malalta.

I no, tampoc ens defineix el que comprem i consumim; aquesta sembla una afirmació habitual, però ni tan sols els que ho mantenen acostumen a adonar-se de les ramificacions del consumisme. Podria dir-ho de mil maneres diferents, però he trobat una gran explicació de l'iniciador del moviment respecte a com funcionaria el sistema de gestió en una economia basada en recursos en contraposició amb els sistemes actuals que servirà per a arribar on vull:

"No hi ha propietat: el sistema es basa en l'accés, el que significa que la duplicació de productes disminueix dramàticament. Per exemple, els automòbils s'usarien com a mínim dos terços menys, ja que en comptes d'apropiar-se'ls, es compartirien. La diferència és vital. Diria que l'accés és similar a com funcionen les biblioteques avui dia: si necessites una càmera, l'agafes prestada. És la càmera més versàtil que pot fer-se en aquest moment, usant els materials més avançats i amb la màxima resistència possible.

Després està l'assumpte de l'estil i els gustos. La comunitat publicitària perpetua aquest concepte per a fer-te sentir que en això hi ha alguna transcendència cultural o identificació personal amb el producte; gent que es passeja amb logotips a les seves samarretes i rellotges Rolex, perquè creuen que això té algun significat, creuen que els defineix ---i el més malaltís és que així és, ja que existeix un sistema de classes. En canvi, aquest sistema és artificial de cap a peus, generat per a servir la funció de l'ortodòxia establerta. Per tant, la pròxima vegada que vegis a algú lluint una marca, pot ser que vulguis explicar-los que en realitat són un anunci gratuït errant per a les corporacions que van crear el producte. S'ho tenen ben muntat: Nike, Polo, Tommy Hilfiger... és fascinant: la gent duu aquestes peces de marca i creuen de veritat que és "guay", sense adonar-se que el que realment són: prostitutes errants".

Dit això, és evident que en una societat amb un interès esclaridor i creatiu com a base, la gent s'inclinaria per ocupar el seu temps en la investigació científica de qualsevol camp i en qualsevol forma d'art (encara que la ciència i art no han de separar-se necessàriament); aquestes manifestacions de l'activitat humana prendrien una tendència molt més desinteressada i creativa sense l'incentiu econòmic pel mig. A més, d'aquesta manera ens lliuraríem de les infinites repeticions i còpies mancades d'inspiració de moltes obres, de coneixements científics filtrats per idees primitives per al supersticiós (de nou, el gen del mal com causant absolut), i moltes altres desfiguracions que les arts i les ciències pateixen avui dia.

Respecte al mèrit pel treball que ha desencadenat en els drets d'autor, he de dir que arribarà un dia en el qual haurem renunciat a la propietat com l'entenem actualment i entendrem que les nostres idees no són del tot pròpies, sinó que són el producte d'una acumulació d'experiències i aprenentatge; el mateix Sir Isaac Newton va dir que si va poder arribar tan lluny va ser perquè s'havia recolzat en els muscles de gegants, i aquesta és la idea que hauríem d'adoptar. De nou, no oblidem que no estem sols en aquest planeta. Acaparar-te les idees que se't han ocorregut no és molt diferent a embotellar i vendre l'aire que tots respirem... la qual cosa -preocupantment- sona cada vegada menys a exageració i més a negoci rendible del futur proper.

Però estic segur que haurà sorgit aquí un altre dubte al parlar d'artistes, tècnics, educadors i científics que treballen pel plaer de treballar; ni més ni menys, una pregunta que està patent en el tema de les ocupacions, connectada a més a la convicció errònia de la naturalesa humana com a factor absolut: l'incentiu. En efecte, molts hauran tret de nou el cartell de "PERILL: Utopia en camí!", i tenint en compte la gran contaminació d'aquesta noció pel punt de vista mediatitzat, no els culpo. Cal comprendre un punt molt important: sí, la propaganda de sistemes econòmics tals com el capitalisme manté que per al progrés d'una societat sana ha d'haver un gran incentiu: l'ànim de lucre. Si això fos cert, i com ja va dir Churchill sobre la democràcia, el capitalisme seria "el pitjor sistema, llevat de tots els altres".

És una sort llavors que això no sigui cert: l'ànim de lucre no és l'únic i ni per remei el millor incentiu. Al cap i a la fi, els majors descobriments de la ciència no s'han fet per l'afany d'enriquir-se, sinó per la curiositat natural del ser humà, aquesta característica que tots compartim al néixer i que aquesta societat tendeix a aixafar i desaprofitar en la majoria de nosaltres, convertint-nos en part de la massa que es deixa dur pel corrent. No és culpa de cap individu; el sistema de valors actual ens força a voler diners i necessitar-ho per a viure, així que ens aprofitem d'això com podem.

En canvi, si des de la mateixa base del sistema social s'encoratgés -com ja hem dit- a l'esperit creatiu i d'investigació, estaríem envoltats d'incomptables Leonardo da Vincis, com a mínim en intenció i esforç. De totes maneres, encara que certament hi ha qui neix amb més facilitat per a aprendre i exercitar certs aspectes de la intel·ligència, la gran majoria tenim bàsicament la mateixa capacitat innata; després estan els pocs que es troben per sota o damunt de la mitjana. Però són pocs.

A la curiositat, aquest incentiu inherent del èsser humà (recordem que l'ànim de lucre no és un principi innat, sinó un fabricat per la societat), l'acompanya aquesta altra característica que tots compartim: l'anomenat "instint de supervivència", que com ja vaig treure a relluir en el meu article sobre respecte per la vida...

[...]és l'únic instint absolut que pertany realment a la naturalesa humana i no l'influencia la societat; d'altra banda -i com ja vaig dir- la genètica produeix propensions no absolutes i és l'entorn el que les dispara. Podria dir-se que l'afany per sobreviure (primer un mateix, després els més propers) és l'únic "egocentrisme innat" i no social.

Aquesta consciència del jo com individu és el que alguns entenen al llegir respecte al moviment social; i uns altres entenen justament el contrari, que es tracta d'un intent de "ment rusc", per així dir-ho. La veritat és que ambdós conceptes són inseparables, i per això mateix suposen un gran incentiu a l'hora de portar a terme una economia basada en recursos: el que tu creus o descobreixis com individu, ja sigui una obra d'art o un avanç científic, et satisfarà a tu com individu, però l'apreciació que tindràs per la societat en tal sistema(la rellevància social) et durà a voler compartir la teva idea amb els altres; si creus millorà una mica la teva vida en algun aspecte, ho compartiràs, però no per una "bondat" màgica sense causa, sinó perquè t'interessa per a sobreviure com a individu, com a membre del teu entorn pròxim i espècie, i també com a ésser viu que afecta a l'entorn que t'envolta. En altres paraules: el teu egocentrisme innat s'estén quan el raonament et duu a concloure que, d'una forma o altra, en el teu ego no solament estàs inclòs tu com a individu, si no també els altres i l'entorn, dels quals depens per a la teva supervivència personal, tant a curt com a llarg termini.

Si aconseguim ser només un en societat sense perdre el nostre individualisme a nivell personal, aconseguirem que el sistema de valors recíprocs i igualitaris proposat floreixi; no es tracta d'un somni impossible, sinó d'un sistema tangible, organitzat de tal manera que es tenen en compte els nostres coneixements contemporanis i amb el ferm objectiu de seguir progressant. Recalco que no es tracta d'una utopia, ja que ni molt menys és un sistema perfecte, i sens dubte apareixerien nous problemes; el que ocorre és que, simplement, aquest sistema és més efectiu i moltíssim menys neuròtic.

Si encara després de llegir aquest text tens preguntes i temps de sobres perquè te les responguin, et redirigeixo al documental Addendum* (doblat o subtitulat al castellà) per a una comprensió basica del funcionament inherentment corrupte dels sistemes actuals i la visió de la solució proposada per The Venus Project. En canvi, si estàs de veritat interessat i/o els teus dubtes són molt concrets, et recomano llegir -encara que sigui per damunt per a trobar les teves respostes- la guia estesa del moviment, amb observacions de gran interès per a tots (disponible en castellà). Encara que la versió simplificada en vídeo d'aquesta mateixa guia (subtitulada) pot ser-te útil, l'anàlisi de tots els conceptes és molt més generalitzat, i també rebatible sense les fonts que sí trobaràs en la guia escrita. Si després segueixes interessat, a través de la pàgina web del moviment social trobaràs enllaços a diverses conferències. A més, pròximament crearé un altre article amb notes aclaridores i un resum dels pilars principals en els quals es basa aquesta societat proposada; aquí els he exposat de forma progressiva, però al no haver separació clara de conceptes, crec que és necessària una altra entrada, en la qual tot quedarà molt més clar en explicar-se fil per randa.

D'altra banda, si no tens el temps suficient per a fer res del suggerit però tanmateix vols respostes, comenta sota aquesta entrada i faré tot el possible per a esclarir els dubtes que tinguis.

Sigui quin sigui el cas, gràcies per llegir-me.

*Aquesta nota és meva, en aquest paràgraf hi ha tot un seguit d'enllaços que jo no poso, si algú els vol veure que vagi a la pàgina original.

Històries de Temps Antics

2008-04-25T11:50:00.001+01:00

Hola, feia temps que no escrivia res. Doncs bé, avui us poso tres escrits, tres historietes sorgides del meu caparró, que les gaudiu.

...

Ella el mirà els ulls, ell tenia una mirada càlida i reconfortant, la va estrènyer entre els seus braços, ella l'acaronà, llavors ell la penetrà... l'estilet entrà sense dificultats per dins del costellam fins el ben mig del cor..... ella el mirà amb una barreja de sorpresa i tristesa, era el seu protector, era el seu conseller, era el seu pilar, era el seu amor.....i ara, era el seu botxí, ell la mirà amb un somriure maleesc i desairat....dels ulls d'ella sorgiren dues grans llàgrimes...i ella expirà.
Ell se l'ha va mirar "amb el cap en tinc prou com a prova". S'avia d'afanyar, el camí era llarg i la carn podrida fa molta nosa.

...

S'ha la mirà de dalt a baix "bons malucs....avui m'ho passaré bé" i en el seu rostre es va dibuixar un mig somriure, estaven al bosc, era pel tard, ell s'hi apropà confiat, com sempre, no era la primera vegada que ho feia ni seria l'última, fet i fet, qui era ell per posar-li cadenes a la naturalesa.... ella estava d'esquena a ell, la seva ma es posar en l'espatlla d'ella.....bé, això pensava ell, però en l'últim instant l'esquivà, ella es girà i el mirà de fit a fit, sense dubte era ell, la seva expressió el delatava, aquell mig somriure, aquells ulls, si, era el violador que havia “treballat” els últims dies per aquelles contrades. Ara la podia veure per davant i el que veia no el desagradava gens, tenia un bon cos, si, avui era un bon dia, es parar en els seu ulls i llavors la cosa canviar....un rajolí de suor freda li va recorra l'esquena...aquella mirada, eren uns ulls penetrants, era com mirar el diable als ulls. Ella somrigué com només ho saben fer els de la seva mena, va apartar la capa ensenyant la seva espasa, ell retrocedir lentament....notar un tall, l'espasa ara estava a la ma d'ella i estava tacada de sang, un dolorós tall a la cama dreta sagnava.....havia de fugir i així ho va intentar, car era impossible fugir d'ella, tallava a tort i dret amb gestos suaus i elegants, qualsevol diria que enlloc de lluitar estava ballant, en qüestió de segons ell jeia a terra ple de talls, sagnava en abundància, però el que més sentia no era el dolor dels talls, si no la por que sentia, aquells ulls eren terribles i la sensació d'estar totalment dominat era esgarrifosa.....qui sap si morí dels talls o de la por, el cas és que el seu cos inert restava quiet i mut sobre el llit del bosc........ella alçar l'espasa i amb un gest ràpid i precís li segar el cap “amb això en tinc prou com a prova” i començà a marxa d'aquell lloc......una passa.....dues passes....tres passes...s'atura...mira enrere, el cost ensagnat....a la seva cara es dibuixa un somriure ampli “fa dies que no menjo un bon àpat, i és una llàstima desaprofitar tanta carn”.....

...

Era en aquella cova..... si..... n'estava segur.....allà trobaria infinitat de tresors, seria ric per tota la vida, podria tenir tot el que volgués, només hi havia un inconvenient......el guardià, un drac ferotge, molts guerrers havien caigut sota les seves urpes, però ell el mataria, ho havia de fer, mai havia sigut un gran guerrer, hi que!!!!, havia viscut més o menys bé, havia tingut contacte carnal amb moltes dones, algunes per grat i d'altres per la força, ell no era un heroi ni ho volia ser.
Entrà a la cova, era ple dia i la llum penetrava dins la cavitat cavernosa, no si veia cap tresor “segurament el tindrà amagat al fons, normal, jo també ho faria”, s'hi endinsar espasa en ma.
Va obrir els ulls “vaja, tenim visita”, era una figura humana, sense dubte, un guerrer potser, alçà el cap oferint el seu convidat un ampli somriure, ara el podia observar millor, duia una espasa a la ma dreta, una armadura de cuir amb casc metàl·lic, així com reforços també metàl·lics a les seves extremitats, donava una imatge de guerrer, tal com el que mata conills o caça llagostes, el seu pas era ferm com el fang, la mirada ferotge com la d'una ovella, ara estava quiet davant d'ell i li exigia amb la veu forta i poderosa com la dels rossinyols que li entregués el seu tresor.
El mirava, era molt gran, tenia les escames negres i la veritat no tenia una mirada molt terrible “si és que la gent li agrada molt exagerar” va pensar per ell mateix, li acabava d'exigir el seu tresor, cada cop estava més confiat en el seu èxit, ara el mirava somrient......de cop el somriure va desaparèixer del rostre de la criatura i aquesta s'alçà sobre les potes posteriors i desplegar les ales tant com la cova li permeté, ara el mirava com el llop mira l'ovella, com l'aranya mira la mosca, i va saber sense cap mena de dubte que allò seria la seva mort, gira cua i començar a corre.......
El seu convidat marxava, però ell era un bon amfitrió i no podia permetre que marxes sense provar la seva hospitalitat, amb un gest ràpid i decidit l'atrapà i li feu una bona encaixada com la que es fa als “convidats” d'aquesta mena..........

Kato, el Déu Gos Guerrer

2007-12-16T15:36:00.002Z

En Kato és el més fort i gloriós dels deus.
Ell és fort i valent.
La seva espasa està magnificament forjadas, i ell l'utilitza amb gran força i destresa.
Temerosos estiguin els seus enemics, doncs en Kato és implacable.
Ell és força i saviesa.
Ell és destrucció i calma.
Ell és violent i amable.
Ell és descarat o cortés.
Adoreu al Deu Gos Guerrer, i ell us guiarà pel camí del guerrer.

La Veritat del Camí de Santiago

2007-09-30T13:52:00.001+01:00

Hola, avui os vull fer una revelació, la veritat sobre el camí de Santiago. Molt s'ha parlat d'aquesta ruta i cadascú escombra cap a casa, els cristians diuen que el camí el feu Santiago i va fundà la ciutat de Santiago de Compostela (la ciutat santa d'occident), daltres diuen que és un camí pagà, anterior al cristianisme i que aquest se'l va apropiar com moltes altres coses. Car, els nostres investigadors han pogut posar llum a aquest misteri, el camí de Santigo és COMUNISTA, si els comunistes el van forjar amb la sang dels camarades, a cops de falç i martell foren creant el camí, encara avui en dia queden marques als arbres de les falç amb les quals tallaven la flora i a les pedres dels cops de martell amb els quals feien cedir el terreny. Una prova gràfica trobada en un lloc del camí en terres castellanes ens ho demostra. Ja ho sabeu, si feu el camí, quan arribeu al Santiago i aneu a cercar la compostel·lana i os preguntin els vostres motius per haver realitzat el camí, no ho dubteu, aixequeu ben alt el cap i amb la mirada perduda en l'horitzó digueu “pel comunisme”.

QUAN LA MORT ESPERA

2007-09-04T20:27:00.003+01:00

Hola amics, avui vull escriure un notícia trista, la mort planeja sobre la meva casa, si, la meva planta està moribunda, ja són molts anys amb ella, desque jo era petit, però tot té un final. La meva planta no era una planta qualsevol, era una guerrera, sobrevivia com una lluitadora, tot hi està en un medi inhòspid i ostil, ella seguia vivint i trellent fulles, però ara les forces l'avandona, ja no té esma per seguir, car, la seva lluita l'honora i li dona dignitat, és una guerrera, i com a tal quan la mort segui la seva existència, es trobarà les portes del santuari del Gran Kato obertes, i ell l'acollirà, en un lloc on només els elegits hi poden entrar.

Tinguem un pensament per a ella.

Un català a Suomi

2007-08-08T07:42:00.003+01:00

Terve!!!!!!!!!!!!!!!! Avui és el meu últim dia en aquesta terra i per tant faré una petita crònica, doncs bé, Finlàndia és una terra de molta vegetació, té molts arbres i per aquest motiu tenen moltes coses fetes de fusta, les cases per exemple, raó per la qual no tenen edificis antics, perquè la fusta no té la mateixa vida que la pedra. També hi ha molta aigua, tenen moooooooolts llacs i molt grans, a Kuopio per exemple tenen port en un llac i vaixells ben grandets.

Una altre cosa a comentar és que a lèpoca de l'any en la qual estem i en la zona de Finlàndia on em trovo (més o menys al mig) es pot considerar que es fa de nit sobre les 24 hores i de dia sobre les 3. Bé doncs finalitzo aquesta crònica, i kiitos a tots els meus fans XD.

Salut i Anarkia

Vaig fort

2007-07-22T14:57:00.002+01:00

Doncs aquí teniu un altre vídeo històric dels Mallorquins, aquest és la primera part, n'hi ha més i ja els aniré col·locant, s'ha de dir que en Tomeu Vaigfort no vocalitza gaire i costa entendre'l.

Espero que el gaudiu.

TAI CHI

2007-07-17T19:54:00.003+01:00

Hola! Feia temps que no escrivia res eh? XD Doncs avui os explicaré el que vaig fer ahir a la tarda (bé tot no, només una cosa), vaig fer Tai Chi, tinc un amic que fa classes de Tai Chi, i un dia ens va dir a un amic i a mi que hi anéssim aquest dilluns que feia una classe en un parc, jornada de portes obertes vaja, i bé doncs li vem dir que si, per provar, home a mi no em crida gaire aquestes coses, però bé, ho vem fer en un parc d'Esplugues, és maco, un xic petit però, i res, vem fer una hora. Va haver un moment que feiem uns moviments amb els braços que a mi m'estava recordant el moviment de braços per fer un Kame Hame Ha XD, però bé, va ser curiós.

Incloc unes fotografies del parc.

LA RECONQUESTA DE MALLORCA

2007-07-02T18:49:00.001+01:00

He trobat aquest vídeo al youtube i m'ha fet moooooooooooolta gràcia, i aquí el poso, que el gaudiu.

SANT JOAN 2007

2007-07-02T18:08:00.002+01:00

Hola!!!!!! Feia temps que no escrivia he, ha ha, bé doncs avui ens posarem al dia. Aquest escrit és per parlar del Sant Joan d'aquest any 2007, vaig estar pel barri, a feien un sopar popular (el qual no hi vaig anar, que a veure quan aprenen a que un sopar, dinar, etc popular ha de ser a preu popular), després feien un espectacle de diables i finalment un concert amb un grup de barri. Jo em vaig quedar només els diables, van ser molt macos, em va agradar molt, és una manera maca de passar el Sant Joan, al barri, al carrer, que fet i fet el carrer és de la gent, per mi millor que no anar a aquestes macrofestes que es fan, la veritat és que em va agradar molt, l'any vinent si encara soc viu repetiré. Os deixo tres vídeos que vaig fer dels diables.

MARTOHELL

2007-06-24T08:22:00.002+01:00

Hola al·lots i al·lotes, avui os parlaré d'on vaig anar el dissabte de la setmana passada, a Martohell, una espècie de festival amb grups heavys que es feu a Martorell, el lloc on es realitzar estava bé, una nau grandeta, bona sonoritat (per la meva humil opinió, no soc un expert en sonoritat) i a més quedava al costat del tren i dels ferrocarrils, jo vaig anar amb uns amics en cotxe, per tant el tema mobilitat no hi havia problema, però vaja, està força bé que els que hi vagin en transport públic hi puguin arribar amb facilitats.

He de dir que era la primera vegada que hi anava, em va agradar molt, la música estava bé i l'ambient també, vaig fer un vídeo que penjo, car no es veu gaire bé (per no dir que no es veu un cacot de gos restrenyit).

No vull acabar sense mencionar a l'espontània, una noia curiosa que “carregava “ energia fora de la nau i en un moment donat explotava aquesta energia en forma de carrera cap a l'interior de la nau.

MERAVELLES DE LA HUMANITAT (SEGONA PART)

2007-06-13T17:58:00.002+01:00

Hola, doncs avui seguirem en l'enumeració de més meravelles de la humanitat, ara toca el torn d'un esdeveniment gràcies el qual la terra continua girant, em refereixo al Saló del Manga, si senyors i senyores, el Saló del Manga és un gran esdeveniment que qualsevol persona que no vulgui morir en l'infern ha de visitar, un lloc on s'agrupen botigues i editorials, i on hi ha projeccions de sèries del país nipó, un lloc on pots veure a la gent disfressada de qualsevol cosa, si si qualsevol, perquè ja no fa falta que sigui de manga, ara apa et disfresses del que et surt del pebrotam i via, ja serveixsi fins i tot a mi un dels organitzadors (bé del de “seguretat” per tal de que no et colis) estava separant el que anaven disfressats en un cua només de disfressats i quan va arribar a la meva alçada em va mirar dubtant de si jo anava disfressat, home el meu aspecte és peculiar, però vaja jo crec que es veia que no vaig de cap manga, però com ara es disfressen del que volen (i a més no ens enganyem, els que vigilen les cues no en tenen ni idea de manga, per tant ja pots anar disfressat del personatge més famós del manga més famós o de l'espinet, que no en tindran ni idea)

Doncs això, ja sabeu, si voleu que la vostra vida tingui sentit heu d'anar com a mínim una vegada al saló del Manga.

AGRAÏMENTS

2007-06-13T17:44:00.002+01:00

Aquest text és un text d'agraïment a un persona, gràcies a la qual aquest humil bloc té un especte molt millor i hi ha vídeos, és el senyor Theck, que voluntariament (sense un "vinga que a tu no et costa res" típic que se li diu a un amic informàtic per tal de fer-lo treballar en el que treballa cada dia un fotimer d'hores en venefici teu) ha fet esforços per millorar el meu bloc.

Obra seva és la capçalera, la modificació del full on surten els escrits i dels fons del bloc, així com és ell qui m'ha ensenyat a posar vídeos

Per tant ara ja no tens excusa per no escriure'm, hi ha un escrit dedicat a tu, no siguis dolent i escriu.

FESTES ALTERNATIVES DE CORNELLÀ 2007

2007-06-13T17:42:00.002+01:00

cDissabte passat vaig anar a les festes de Cornellà, a les alternatives, en guany les van fer en un lloc diferent de l'any passat, uns metres més enllà, però a mi el lloc m'agradava, era terra de sorra i pedres, i a mi m'agrada més que l'asfalt. Doncs bé, van fer un correfocs moooooooooolt maco, de veritat, em va agradar molt i va ser llarguet, aquí exposo dos vídeos d'una petita mostra del que van ser, no vag gravar les parts més maques pel meu parer, però bé, és el que hi ha.

En el tema música, només vaig escoltar el primer grup perquè es veu que se'ls hi va anar l'electricitat (cosa que em vaig assabentar al metro quan marxava) i vaig marxar, el grup en si estava bé, llàstima que el cantant no vocalitzava una merda, perquè no s'entenia res, un amic meu estava intentant esbrinar que deia, jo ni m'hi vaig esforçar.

Estan molt bé aquestes festes, bon ambient, música que està bé i econòmic, a veure si la gent comença a obrir els ulls i veu que unes altres festes que les “oficials” són possibles i sobretot millors.

TORNANT A CASA

2007-06-08T16:54:00.002+01:00

Era nit, una nit clara i ben il·luminada per una perfecte lluna plena, rodona, lluent, majestuosa, el camí transcorria al llarg d'un paratge de somnis, frondosos arbres, roques magníficament tallades per la ma de la natura................un gran silenci l'acompanyava, ell anava a peu, el seu cavall ja feia jornades que era mort, duia la seva armadura ja desgastada per la batalla, l'espasa al cantó esquerra, l'escut a l'esquena...............hi havia una gran silenci, una gran tranquil·litat, tranquil·litat falsa, i ell ho sabia, ja feia estona que el seguien, eren uns tres, esperarien a atacar-lo quan s'endinses més en el bosc, un bosc formós que mica en mica s'anava fent més i més frondós..................tenia els músculs en lleugera tensió, a punt per desenbeinar l'espasa agafar l'escut i donar cara la seva vida, no estava en perfectes condicions, la batalla havia sigut dura, i les 10 jornades següents de camí l'havien esgotat molt.............passaven les hores, ell ja estava impacient, car sabia que el millor era que ataquessin ells primer, que es descobrissin................un crit va donar la senyal, tres ombres van sorgir amb atacs calculats i letals, però ell va respondre amb una velocitat increïble, havia parat els tres atacs, estava amb la seva espasa a la ma dreta i el seu escut a la ma esquerra, mirada furtiva, músculs en tensió, si, donaria cara la seva mort..............

FIRA MEDIEVAL

2007-06-03T18:16:00.002+01:00

Hola amiguets i amiguetes, avui he estat a la fira medieval de Montcada i Reixac, la veritat és que no és un gran fira, però vaja hi havia coses maques, com la paradeta amb falcons i d'altres aus, el vidrer i l'alfarer, curiós tot plegat, i això que ens ha costat una mica trobar-la, ja que primer ens han enviat a la fira del rocio i després a una d'autos de xoc. Doncs ja està per avui, aquest cop és curtet i sense imatge.

EL MÓN DEL CICLISTA

2007-05-30T22:27:00.001+01:00

Hola, aquestes hores m'hauria d'anar a dormir, car venint cap aquí he estat cabilant un text i no vull anar-me'n a dormir sense haver-lo escrit, doncs bé, el tema que ens treu la son avui és el tema de les bicicletes, jo últimament hi vaig bastant amb elles (només com a amics, no us penseu el que no és) i vull parlar sobre el carril bicicleta, els milers i milers de kilòmetres de carril bici amablement habilitats pels nostres polítics (espera que vomito), un carril bici que tu vas tranquil·lament en ell i de sobte.......plam........s'acaba, si, així sense més i busque't la vida nen, aaaaa...........a cascar-la al camp, que me'ls veig quan varen fer el carril “va, fins aquí que ja m'he cansat”, a veure, que costa fer-lo més llarg o com a mínim que acabi d'una manera fàcil per incorporar-se a la carretera, però no, pim pam pum el carril s'acaba.

Ara parlarem del carril bici pròpiament, concretament de la part de “viabilitat”, circular per un carril bici és un perill constant, en qualsevol moment persones amb tendències suïcides es poden llençar dins del carril i en la teva trajectòria, que jo quant passo per una parada d'autobús a tocar d'un carril bici ja tremolo, redueixo la velocitat i m'obro (no, no em tiro pets a dojo), un cop travessat el camp de mines humanes ja puc respirar una mica tranquil, però no del tot, falten els cotxes aparcats en el carril bici, o les bosses d'escombraries, siiiiiiii, les bosses d'escombraries, està el corresponent contenidor a tocar de carril i va, deixem les deixalles aquí al mig, per no parlar d'aquells semàfors que com ho explicaria, l'espai per on has de passar, també serveix perquè es posin els cotxes que volen girar, està fet així de maco i bufo, i clar tu vas amb la teva bicicleta (només com amics) i el semàfor està en verd per a tu, però..........ai l'ós!!!! hi ha una muntera de cotxes allà tots juntets i clar, tu penses “veus com hauria d'haver incorporat un llença míssils a la bicicleta”.

Per últim vull comentar una cosa curiosa que he vist, i són unes bandes al carril bici d'aquelles com les que posen als cotxes perquè redueixin la velocitat, i jo ho entenc, vas en la bicicleta pim pam pim pam i a la que te n'adones ja has trencat la barrera del so diverses vegades, sense anar més lluny jo mateix l'altre dia la vaig trencar unes 15 vegades, si és que els ciclistes som un perill per la població mundial, ens envalem ens envalem i ens enviem per correu (si, hi ser, és un acudit molt dolent, però és el meu bloc i foto el que vull), però s'ha de pensar que som gent que patim molt a causa de les adversitats abans nombrades, jo crec que s'hauria de fer una ONG de l'estil apadrina un ciclista, no de veritat, ho hauré de reflexionar amb el coixí que ja fa estona que em crida, apa bona nit.

ELS COL·LOCADORS D'INDICADORS A LA MUNTANYA

2007-05-28T18:30:00.002+01:00

Ara faré una reflexió sobre els senyorets que es dediquen a col·locar els cartells i d'altres indicacions a la muntanya per delimitar rutes, ja sigui de l'estil GR com el camí de Santiago, vull saber quin criteri tenen, si si, perquè jo he sigut una de les nombroses (per no dir milers) de víctimes del seu criteri (o falta de criteri), jo tinc experiència en GR i un trocet del camí de Santiago, a veure, perquè collons en llocs on està clar el camí i no hi ha cap mena de desviació ni dubte possible (a no ser que siguis d'aquells amb tendències de saltar per precipicis o córrer entre els arbres) hi ha una senyal perfecte cada 4 metres i en canvi on hi ha desviacions de 4, 5, 6 camins NO HI HA RES o el que hi ha està fet amb el cul, perquè collons no fan les coses bé, es clar, segur que el que posa els senyals ja s'ho sap i l'importa una merda, però els que no els el sabem si que ens importa, que costa posar bé els senyals, que després et perds i et passes 2 hores caminant per un camí que no és i et cagues en tot i més.

Jo crec que hauríem de fer quelcom, no ser, crear un guerra mundial, un revolució mundial, destruir el món i tornar-lo a crear, no ser, però vaja això no pot seguir així, hi ha famílies destrossades, que van perdre algun familiar per culpa de les males senyalitzacions, “el nen va marxar a donar un tomb per la muntanya i encara no ha tornat, i d'això ja fa 10 anys”, “el meu pare va sortir a collir bolets i no s'ha sabut res més d'ell”, frases com aquestes s'escolten arreu dels Països Catalans, senyors, la població està commocionada, fins quan haurem de patir aquests abusos. Revoltem-nos!!!!!

L'ALTERACIÓ DE L'ESPAI-TEMPS

2007-05-28T18:17:00.001+01:00

Hola amiguets i amiguetes, avui us vull parlar sobre un tema que potser vosaltres direu "quina collonada!!!" però jo no, jo l'he patit en les meves carns, ossos, sang i d'altres parts del cos humà. Doncs entrem en matèria, el tema és l'alteració de l'espai-temps, aquest fenomen l'he pogut experimentar jo i altres individus, no no, no us rieu, és verídic, aquest diumenge l'he tornat a patir.......vem sortir d'excurssió uns amics i jo, vem sortir de Sant Celoni i el nostre objectiu era un poble de platja amb parada de tren (vem acabar en un altre poble també de platja i tren, però això és secundari), era una excurssió per acabar a l'inici de la tarda, però................vem trigar poc més de 9 hores, el temps i l'espai es va distorsionar, és la única explicació raonable que l'hi trobo, és un fenomen curiós (per no dir torracollons) que ens acostuma a succeir quan anem d'excursió, jo crec que l'interacció entre criatures influenciades pel manga i el rol i la naturalesa provoca un ruptura en el teixit de l'espai-temps i per això es deforma, el cas és que sempre es deforma en més temps i espai, ho continuaré estudiant..........

MARAVELLES DE LA HUMANITAT

2007-05-26T18:34:00.002+01:00

Bé, actualment hi ha diversos edificis, escultures, etc.. catalogades com a maravelles de la humanitat, bé doncs jo vull fer una altre llista (si ja ser que això ja ho estan fent d'altres, però és igual) sobre maravelles de la humanitat, per tant en cada post d'aquest estil parlaré sobre una meravella. En aquest primer escrit parlaré de la millor maravella de la humanitat, la millor creació que ha pogut engendrà l'ésser humà, i es tracte de Bola de Drac. Si petits mortals, Bola de Drac és la millor sèrie del món, i qui digui el contrari menteix, però molt, i dir aquestes coses és pecat, i dels grossos et pot caure veure reposicions de les gal·les de la primera durant 200 anys, avisats esteu.

Doncs això, aquesta sèrie creada per Akira Toriyama (esperem la seva canonització de manera frisosa) en la nació del sol naixent. Cal aclarir que Dragon Ball GT és una tumor creat per la televisió per acabar d'explotar Bola de Drac, però vaja el que és la sèrie en si, està molt bé, i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles, aprenent les diferents tècniques, la cronologia, vaja, un raconet se li pot treure a l'horari escolar, trèiem hores de castellà i ja està.

Per tant en el numero 1 del rànquing de meravelles de la Humanitat estaria Bola de Drac.

L'ESPASA DEL DESTÍ

2007-05-26T11:46:00.001+01:00

En temps antics, on criatures de somnis, deus, dimonis i mortals caminaven i llutaven sobre la terra, fou forjada una espasa de gran poder................una espasa llegendària.....una espasa prohibida.........l'espasa del destí. Era una espasa formosa, de fulla negre com una nit del solstici d'hivern, empunyadura d'or i incrustacions de pedres precioses que llueigen i reflecteixen la llum en milers de colors, amb un encant que recorda l'alba.

El ferrer va ser una criatura antiga, fins i tot per aquell temps, era l'últim dels seus, va transmetre tots el coneixements de la seva raça en l'espasa, secrets antics i poderosos.

L'espasa va romandre en lloc segur durant molts anys, fins que algú la va trovar, algú de cor fosc i malignes intencions, amb el poder de l'espasa va dominar i subjugar la resta de races, la resta de criatures, fins que aquestes es relevaren i feren una guerra de repercussions inimaginables, practicament totes les races foren esborrades del món..............i l'espasa..................es va perdre..........................i fins avui en dia està en lloc incert, va desapareixer i millor que sigui així, car, potser algún dia sigui trovada, i llavors, potser s'acabi tot..................

L'espasa del destí,

epileg de l'Obra dels Temps Antics

CURIOSITATS

2007-05-26T08:11:00.001+01:00

Doncs mireu aquesta fotografia, em va fer gràcia el gos tot posat mirant per la finestra "a veure qui passa pel carrer?" "mira aquell". Cosa curiosa.

EL SENYOR QUE DORM

2007-05-21T20:02:00.001+01:00

Doncs bé, aquesta anècdota va passar far temps, anava jo a casa d'un amic meu, era per la tarda, quan em vaig trobar un home dormint en un matalas en una plaça, aquell home amb el seu calçat al costat i la seva inmensa panxa on hi podria viure una civilització sensera. Doncs ja està, no és tant impactant com l'altre però bé.

La fotografia és de l'home en qüestió, primer vaig passar de llarg, però després vaig tornar i li vaig fer la fotografia. XD.

FOTOGRAFIES DE VEHICLES

2007-05-21T19:50:00.001+01:00

Mostrar-ho tot

COSETES QUE EM PASSEN PEL CARRER

2007-05-21T18:25:00.001+01:00

Hola!!!!!! Aquest text ja no és passat del messenger (els dos anteriors si). Avui explicaré una cosa curiosa (per dir-ho d'alguna manera)que em va passar.................diria que dilluns de la setmana passada. Doncs bé, comencem, anava jo caminant pel carrer direcció a l'estació per agafar el tren per anar a treballar, encara no eren les 7 del matí, llavors vaig veure una dona que anava amb bikini o roba interior (la primera cosa que vaig pensar és que era un bikini, però després pensant-ho també podria ser roba interior, total jo estava a una certa distància i no la vaig mira gaire, un cop d'ull) i un abric llarg, de tal manera que si es cordava l'abric ningú sabria que duia de roba, bé, jo vaig continuar caminant, vaig pujar per unes escales i quan ja estava arribant a dalt d'aquestes, escolto un "ts ts" provinent d'on era la dona, vaig mira i vaig veure que s'havia col·locat en un portal (de tal manera que només se l'ha podia veure des d'on jo era) i s'havia tret el pit esquerra amb les mans, jo vaig continuar anant cap a l'estació. Aquestes coses et fant pensar diferents coses:

1: La gent està molt malament (però molt).

2: La gent va més calenta que el soldador de l'equip A (o va molt necessitada).

3: La gent no té criteri (o no hi veu bé).

4: Ecspanya és una merda (això no té res a veure, però és veritat).

P.E.: A cop d'ull la noia/dona malament no estava, però vaja, la veritat no la vaig mirar gaire.

P.E.: La imatge no té relació, però és igual, és el meu bloc i foto el que vull.

LA GRAN GUERRA

2007-05-20T15:51:00.001+01:00

S'apropa l'apocaipsis, el dia del judici final, la Gran Guerra s'aproxima, em pas lent, car ferm. Els seus estandarts onegen al vent de tramuntana, les armadures de lurrs guerrers desperpegen amb tons daurats, armes en beina, escuts a l'esquena, estan preparats per la batalla......car, els exercits de la veritat, de la raó, de la justícia i la llibertat també ho estant, pel seu honor que lluitaràn i guanyanràn aquesta última batalla.

La nit arriba, l'última avans de l'inici de la continuació o l'inici del final, l'espasa desidirà. ës un dia solejat, malgrat tot, la tensió es respira en l'ambient. Comença la marxa, estandarts oposats, uns de mort i destrucció, altres de justícia i llibertat.............comença tot, la sang i els gemecs són la melodia de la batalla.

La sang dels enemics es rajada amb fúria, els cossos mutilats sense contemplacions, ambdos bàndols han sigut minats en numero però no en valor i determinació.....es replegen, és tard, demà serà el combat decissiu. La nit és fosca i clara, les estrelles es veuen al firmament amb una nitidesa excel·lent.

És el dia final, el combat decissiu, comença la mateixa cantarella............les tropes de l'abominació són destruides, la seva carn és deborada pels voltors i la seva sang es filtre per la terra abonant les terres, car les tropes de la llum i l'esperànça també han sigut fortament reduides, només 12 han sobreviscut, els 12 més forts, els 12 més valents, els 12 heròis de l'apocalipsis, ells explicaràn el que han vist, ells recordaràn a les noves generacions el que aqui van viure................ara comença tot............és l'inici d'un nou món.

HONOR I GLÒRIA PELS DOTZE!!!!!!!

EL BOSC DELS ISARDS

2007-05-20T15:39:00.002+01:00

Aquest text estava en el meu espai del messenger i el passo aquí:

Hola amics, avui us vull parlar d'un lloc misteriós, un lloc on molt guerrers i no pocs mags han mort sense remei a mans d'unes poderoses criatures, els Isards, guerrers antics ensinistrats desde segles en el formòs art de la guerra. Jo hi vaig ser, jo i dos acompanyants més, tots tres vem sobreviure en aquell bosc, gràcies a la nostre força de voluntat i pot ser per ser uns dels pocs sabedors del Cony de la montanya, bé doncs això, el bosc dels Isars és un bosc que ha sobreviscut a la civilització, un reducte de la màgia que antigament regnava pel món. És un bosc on tota classe d'orientació és inutil, haniràs on la màgia del bosc vulgui, sota l'atenta mirada dels Isars.

El bosc en concret es trova aprop de coma de vaca i de Queralps, un indret molt maco i abundant en aigua i queviures, és on està el reducte del poblat dels Isards, que avans dominaven la terra, és una civilització antiga i sàvia, però no tenim gaire informació d'ella, és un misteri, seguirem investigant.

Hola!!!!!!!!!!!

2007-05-20T15:07:00.002+01:00

Doncs això, hola, després de la meva experiència en la creació d'un espai del messenger, ara em passo als blocs, no soc un expert en el tema ni molt menys, però aniré fent. No escriuré gaire, a falta de ganes i d'imaginació (a part de falta de facilitat de paraula), car aniré fent.

Escriuré cosetes que em passen o anades de bola, o comentaris de pel·lícules, si puc el que faré és passar els escrits que ja tenia en l'espai del messenger aquí.

A que és maco el drac XD.

Salut